De l’amor impossible

de Jordi Tortosa

II-Jo no sé si et necessito

Aigua, clara i  fresca
brollant de tu,
de la imatge misteriosa i bella.

Aigua de vida com
la fina pluja que Assadolla.
Com un estany m’omplo  de tu.

I com al rierol.
s’escola la teva mirada i la teva veu.
a colmar-lo

I a la nit profunda i inquieta
baixo a beure i refrescar-me.
Tan a dins et porto i et somio

que ja no sé si et necessito.

III-Poligrama

Amiga
Bella
Clara
Dolça
Estimada
Feliç
Guspira
Iridiscent
Lluminosa
Heroica
Misteriosa
Nimfa
Prístina
Opalescència
Quieta
Romàntica
Sadollant
Tangible
Única
Vitrall
Xnés
Zelosa

IV-De l’amor impossible I

Les portelles son closes i la pintura
que les cobria
s’ha escapçat.I els colors han perdut
la llum i la consistència
Els panys i bisagres s’han cobert de rovell.
Ja cap clau les pot obrir
ni  cap martell les pot trencar

T’he envoltat amb el meu amor però
els porticons resisteixen,
la fusta no s’esberla ni cauen els panys.
Trista, sola i atemorida restes,
Com la crisàlide dins el capoll,
dels homes i la vida;
perduda a la tenebrosa foscor
de la solitud de l’ànima presa.

Jo et voldria obrir i que el sol
i les llums del mon
banyessin la teva ànima sensible.
I voldria acariciar la teva pell
blanquíssima
Sentir-ne el parpelleig sota els dits.
Sentir la teva veu que xiuxiueja
Com un rierol
Fora dels murs forjats.

I potser vull, potser,
Que passi un temps que no pot passar
Vull veure’t , potser,
Gloriosa i imponent com als meus somnis
dolorosos i delirants.
Sentir-te lliure quant ets presa
Veure’t deesa quan ets, potser
Serventa.

Jo t’he besat el rostre, els llavis,
Com el Princep a la Blancaneus adormida
He recitat encanteris preciosos i precisos,
He pregat als deus nostres i aliens
I he plorat al silenci del teu cos.
I jo ja no sé què mes fer o no fer
Esperar sense esperança?
Deixem doncs el teu record bell i esplèndid
D’aquell de qui em vaig enamorar,
El que veié en els meus somnis turbulents,
Del teu cos blanquíssim entrevist a la nit
Deixem recordar-te, doncs, com et somio
Que sigui una deesa i no una presonera
Qui guiï la meva ploma.
Que sigui l’amor impossible qui m’ompli de vida

V-Amor correspost?

L’espera quieta i dolça,
desesperada,
dolorosa i punyent,
cremant com el penediment
i tallant com el desdeny.

Espera silenciosa però viva,tant

com sols l’amor impossible pot fer viure.
L’intens blau del cel cremant al teu somriure
o el gris del dia rúfol tenyint la teva mirada,
laberint tortuós amb central minotaure
No ho se, no, si,
bella i dolça,
Vull el meu amor correspost

VI-necessitat de tu

No!. No vull
que destrueixis aquesta màgia
amb el so de la teva veu
o el gest trivial ;
que es torbi la teva mirada
veure`t plorar ni defallir,
veure’t esgotada o decebuda.
O  esdevinguis,
tan real al meu mon,
com jo mateix,
veure el dubte al teu rostre,
tocar la bola de greix.
Ni sentir la margantor
dels teu retret

Jo,
Soc zelosament egoista.
Vull la deesa
que em cautivà un dia.
vull aquell desig cremant,
a les 4 de la nit
quan el somni es torna delirant
i desperto,
necessitat de tu.

VII-Deesa de la nit

Deesa,

Del meu mon orgàsmic,

A la nit allitat.

Princesa,

Regnant a les visions

Forjades pel desig

Anhel,

Fita i desig

Que consumeix.

Desig,

Que m’assadolla de sentir,

Vector orgàsmic

Deesa,

Princesa,

Reina de les meves nits.

VIII-Pensant en tu

Esgoto les hores dalt la cadira
A la cantonada assolleiada al Boia
Amb el mar emmirallant el desig de tu,
Acompassant les ones,
Els batecs del meu cor
Quan crec entreveure la teva silueta
Retallada damunt la façana blanca de Cadaqués.

Tinc el diari matiner damunt la taula.
Què se jo de que parlen els negres titulars!
Si jo voldria saber de les coses per tu.
Que fossin els teus llavis i no el paper reciclat
qui em dones noticies del mon
i la teva mirada em digués de la vida.
Jo no vull lletres negres de sentits alients,
Jo vull que les teves mans
assadolleixin la meva angoixa d’obscuritat
I el teu cos em parlés de l’amor profund.

Esgoto els dies escolant-me com una ombra
I recorro els camps empedrats, frescos,
Esguardant al darrere de cada cantonada,
Esperant veure’t de sobte sorgir
Sentir, impactant,
El teu somriure de Mona Lisa,
Ferint-me amb aquesta mirada tant teva
Deixant-me esclau i sense alè.

Esgoto les hores pensant amb tu.
Pensant i desitjant-te tant,
que a vegades tot jo cremo molt endins;
tant, que res pot arribar a apaivagar el foc.
I aleshores jo romanc quiet, mut, estirat,
Esperant que acabi l’incendi I preparat,
Per tornar-te,de nou,
A veure’t.

IX-T’he vist passar

T’he vist passar
Com el jaguar de cacera,
amagant-te ràpida i silentment
però tu no caçaves
t’amagaves de mi
o de la teva por

T’he vist passar
com gasela atemorida.
als mals presagis de l’aire.
com si la meva,
fos mà de Guerra,
mà de botxí a la forca.

T’he vist passar
com gavina voltant l’escull
tement posar-t’hi
oblidant que es la negre roca
tortuosa i punxant,
l’atalaia al mon embravit de les ones.
T’he vist passar
i m’he omplert de dol
Però es millor així,
com gasela llunyana o jaguar amagat
com gavina atemorida
a la recerca del port arrecerat.

X-De la teva mirada

Tot jo soc un mar d’ones esfereïdores
on es barregen i remouen les meves vísceres,
entrecreuant-se i  cargolant-se :
budell amb fetge i cor amb pàncrees.
pulmons amb ronyons I estomac amb cervell.

Perquè el desig de la teva Mirada inoblidable?
Es com un tornado a les planes de Colorado;
com el tsunami que arrossega terra cases i vides.
i  jo la voldria segrestar i tenir amb mi
com a bàlsam miraculós pels dolors de l’existència

Però tinc el cor als peus  i la bilis que supura al cervell
Tot giravolta i esclata furiosament
com un Castell de Focs el dia de fira
i  ja no et veig ni et trobo,
fora dels somnis delirants de la nit

XI-Si el somni es fes realitat

Si el somni es fes realitat,
si la teva imatge es fes cos,
si les teves paraules ressonessin a l’estança,
què seria del teu misteri?

I sense aquest dolor apressant-me dolçament,
sense l’anhel punyent per veure’t,
sense  el voler feridor per sentir-te,
què seria de mi?
Doncs si el somni es fes realitat,
ja mai mes esdevindria misteri i, per tant,
esperança.

Si el desig mudes per presencia, dia a dia,
no esdevindria cansament i finalment
desesperança?

On aniria aquesta deesa i reina
que omple de bellesa i dolçor el meu somni,
no seria la nit un turment esfereïdor
sense la teva presencia immaculada?

XII-Les 4 de la matinada

Son les 4 de la matinada.
No les 5, prop de l’alba;
ni les 6, quan desperta la llum;
ni les 3, quan la nit es adolescent;
o  les 2, en el primer son.

No. Son les 4 del matí.
L’hora del neguit
quan el dolor atrapat de dia
emergeix amb aquella inversemblant disfressa,
envaint els somnis.
(Ii el dolor de no ser amb tu em desvetlla ennuegat )

Son les 4 del matí.
L’hora en que l’autobús marxa a càmera lenta
i  jo el persegueixo i mai l’atanso.
Quan els trens tanquen les portes als nassos irremediablement;
quan el revisor et demana el bitllet que no tens;
o caus i caus del pis mes alt i mai arriba l’impacte.

Son les 4 de la matinada.
L’hora temible i temuda,
quan jo et veig real i esmunyedissa,
Reina i Deesa del meus somnis,
angoixes i temences.

Es l’hora dels suors I els calfreds,
hora de desesperances
quan la teva absència es mes dolorosa
quan tot jo tremolo al saber
que mai seràs amb mi.

XIII- l’SMS I

Avui m’has fet fora de la teva vida.
L’arma : el SMS directe i concís.
Jo sé que t’ha costat.

Era mes fàcil el circumloqui,
Tractar d’oblidar-ne els meus.
Deixar el telèfon sonar i sonar
I no haver de respondre preguntes sense resposta.
Però jo volia que tu decidissis
Que tinguessis la responsabilitat
De volgué el teu i el meu camins
D’afirmar amb qui estàs a la vida

Es cert, jo ja  tinc a qui estimo
i a qui no vull ni puc oblidar.
Jo no puc més que oferir-te
una vida quasi clandestina,
un cos que es ja al camí que davalla
i un jo que t’esmicolaria.
Si, has fet l’assenyat.
I el que calia.

XIV-Crean-te

Lànguidament

S’arrosseguen les hores,

Abocant paraules al paper.

La dolçor del meu dol,

Guía el bolígraf

De tinta vermella com sabent

Que al destí sols hi ha dolor.

El saber que ets en algun lloc

dels carrers de Cadaqués

modula la força de la meva mà;

i el sentit tràgic de la teva absència

vora meu, m’obliga,

a abocar tinta i mes tinta

com si pogués amb ella apressar-te

i crear-te als meus poemes.

XV-Has vingut

Avui t’he vist i t’he cridat
i has vingut.
Amb el teu somriure
tant preuat als llavis;
somriure que amaga i no diu,
però encisa i captiva, segresta.
T’he vist. Però,
ja no ets la deesa,
la reina i princesa
del meu mon oníric.
Ja soc immune al teu somriure,
ja no danso amb la teva mirada.
Però has vingut
i jo tremolo d’alegria.

Poemes del Caminant

de Jordi Tortosa

I-L’home jardiner

S’alça en despuntar el dia
i treballa al seu jardí fins la fosca
i ni la set ni el cansament l’anguniegen
perquè el seu és son jardí.

Ell sent el crit del món demanar flors i arbres, herbes i bestioles
i ni el fred del hivern ni la fosca de la nit
fan mal a ses criatures.

Ell es el caminant que forja els corriols als estels.
Es l’Home Jardiner.

II-Del Caminant

A la llum de les contrades de l’home arribà un caminant
Era eixut i als seus ulls hi cremava un foc
I la seva veu era poderosa fins els cims més alts.
Les bèsties i les aus fugien d’ell perquè era com una aparició,
Una ombra clara a la llum del dia.
Així era el seu esperit.

No tenia nom i els homes digueren :
-es el Caminant.

III

El Caminant  s’atansava al poble d’homes cridant :
-I tan alta serà la vostra vergonya,
quan sapigueu de l’Home Jardiner,
i tan fosca la vostra ombra,
que oblidareu el nom veritable de les coses
i les seves certeses.

I sabreu d’un nou món que comença
quan al revolt del camí,
forjat amb els ulls dels estels,
albireu l’Home Jardiner.

Però els homes només saberen del vent entre els arbres
i es deien,
quina remor és aquesta que ve del revolt del camí?

IV

Teniu un somni i un desig :
Transcendir l’home i sa misèria.
Però feu com l’arbre, albirant inútilment el cel.

Les vostres arrels s’endinsen al fang
i el cel se us esmuny llunyà.

Com més creixeu tant més us apressen les arrels
Com més alceu els vostres laments, tant més us enfonseu a la fosca de la terra

I que n’és de fàcil alçar-se fermament arrelat!
Però, com us alçaríeu sense les fosques arrels ,
per assolir la llibertat anhelada?

Heu vist la fumera de l’arbre cremant ascendir ingràvida
i heu fet creença d’immortalitat rere la mort
tot esperant que un déu amorós us reneixi i faci de vosaltres
el ser transcendent que somieu.

Per això llenceu la pedra a l’ull de l’home-jardiner

V

El Caminant,
vorejant els camps i les terres,
dels homes,
veu les flors boniques esguardar-lo
i son cor s’alegra i s’anima s’encén de joia.

Als jardins que creua dia i nit
troba repòs i consol
i aigua clara i ombra i sostre;
i fuig dels camps erms i dels matolls i bardisses.
I les seves llavors s’escampen com una primavera

I el seu destí arriba com un despertar nou i bell.
Perquè el seu destí es la vida.

VI

L’Home Jardiner no construeix alts emmerletats en son Jardí.
Ni grans voltes de pedra ni gegantines torres.

No el fortifica amb canons i bombes
doncs les seves armes son la Bellesa i la Vida
i les flors ufanoses i l’herba verda que acarona al caminant.

Sap del sol i l’aire fresc i no els trava el camí.
I les nuvolades s’hi atansen, fosques i amenaçants.
Però ell somriu al dur treball de les desfetes.

I quan les ombres de temps turbulents enverinen l’aire,
ell espera i treballa, cava i cava més profundament.
I quan l’ombra s’allunya, el seu jardí reneix mes esplendorós que mai.

L’Home Jardiner no és, però, cap dirigent ni cap governant,
ni té grans possessions ni adula al poderós:
És el motor de la vida, la sorra que fa florir les civilitzacions.

Però el seu Jardí creix nu sota el sol i l’aire
i no té cap cosa per amagar o disfressar.
Cap reixa tanca el seu Jardí.

VII

Es grata l’ombra de l’arbre,
La seva llenya i el seu oxigen,
el seu verd i els seus fruits .

Ells son necessaris per la vida.

Però l’Home Jardiner no alça càntics de lloança a la Natura,
Perquè la sap canviant i movedissa,

I quan ni la llenya, ombra i oxigen, ni verd ni fruit
ni la carn que la verdor engreixa a les pastures
siguin ja necessàries a la vida (de l’home),

quina natura li serà grata?

Perquè l’Home Jardiner esguarda els estels de nit
i als seus ulls hi ha la lluïssor de l’infinit.

VIII

A l’home Jardiner li abelleix la natura.
Ella és la font de la vida.

Però als seus ulls hi ha el reflex dels estels.
I als estels no hi creixen les flors.

IX

A la muntanya blanca
altiva en sa solitud
la terra és erma.

L’herba i les flors no ornen llur vida.

Però el caminant ha pres les llavors
i amb la mà pren fort el bàcul
i enfila les despullades parets.

I  ella es resisteix al seu pas.

Però es que potser no han sentit parlar dels jardins a la plana?
Potser no han escoltat encara son remor ?
No saben que la vida es un torrent imparable?

X

A la fresca del matí el Caminant mirava els roures voltats de bardissa.

-Veig el dia en què l’incendi més paorós s’estendrà als vostres camps,
el dia en què el cel, negre, aclapararà el vostre enteniment.

On és la llum?.. On és el camí? –xisclareu espaordits

Ah!… les flames de l’incendi seran més fosques que el sol apagat!
i les contrades son barrades per la bardissa!

Veig les vostres cames sagnants arrapar-se a les punxes dels matolls!
i amb la sang esmunyir-se la vostre ultima alenada.

Aleshores la por ja no vindrà a vosaltres. El vostre enteniment serà buit
quan comprengueu que mai heu sigut plenament!

Al vostre somni creieu un univers humà;
però les vostres creences son llaminadures de mel i sucre i nata i xocolata.

Mireu!, Mireu amunt!

Allà dalts els estels riuen.. no els veieu fer-se l’ullet?

I què serà de vosaltres quan l’Home Jardiner colpegi l’univers amb ses eines?,
quin destí os queda arrelats als vostres somnis i esperances?

Perquè, jo os ho dic,

Quan l’Home Jardiner colpegi,
mai més l’univers oblidarà l’home.

XI

Una tarda el Caminant travessava un camp erm.
Homes acampaven sota les alzines
i les bardisses esgarrapaven la pell de ses cames.

Però els homes en gaudien i se’n complaïen
i mig endormiscats li preguntaren:

-Ens han parlat de la teva saviesa,
així ens sabràs dir què és l’amor.

Però ell els respongué:

-Perquè pregunteu el que ja porteu en vosaltres?
Què en sé jo del vostre sac lluent?
Aquest es el vostre amor:

El sac de seda que amaga i tanca la vostra hipocresia
I carregueu el sac com ases
perquè els noms de les coses són amargants als vostres llavis.
El vostre amor és un amor indefinible perquè,
qui pot saber què tanqueu dins el vostre sac lluent?
Però si la vostre mà resta quieta a la bardissa,
com podreu mai descordar la cinta lluent que tanca el sac?

El vostre és, certament, un amor gran i subtil perquè,
tant heu omplert el sac, que el seu pes us aclapara.
Tant subtil que ni la vostra pell en recorda sa existència.

Què en sé jo del vostre amor?!

Però els homes es miraven a l’esquena i no sabien de què els parlava.
I s’endormiscaren altre cop damunt la bardissa.

I el Caminant pensà :

“Ells son la fina sorra que suporta les altives crestes.
Deixem-los dormir, no sia que se n’adonin”

XII

Un dia el Caminant (en passar vora un camp erm on acampaven homes sota una alzina)
cridà:

-Despertareu i no reconeixereu l’home dels camins.
Sa parla i sa llengua us serà incomprensible
i de les seves mans no cauran almoines.

Estesos al vostre somni no veieu el Jardiner fer la seva feina;
Us atemoritza el reflex dels seus ulls,
.perquè es un reflex dels seus estels i les seves flors
I les seves ja no son les vostres flors.

Mireu al cel i us estranyen les llumenetes
que parpellejant us demanen amor
als camps llaurats i als jardins curulls de l’Home Jardiner.

Per això us endormisqueu sota l’alzina!
Què llunyans son els estels!

Però quan us adoneu que acampeu damunt la terra erma
ja serà tard i restareu sols, multitud com  sou!

Mireu l’Home Jardiner!
Ell cava i cava i a la seva mirada hi ha la lluïssor de l’infinit!

XIII

El Caminant, damunt de l’altiu tossal, serè al dia clar, cridà:

-Es que es conquereix l’espai amb cavalls i diligències?
Com, doncs, preteneu conquerir el futur amb la vella filosofia?
Per això els temps que creieu vostres passaran a d’altres mans,
i la vostra supèrbia serà enterrada a les foscors passades.
I diran de vosaltres “homececs”,
perquè també ho es aquell que enterboleix els seus ulls amb l’ombra del passat,
creient mirar el futur quan n’és d’esquena!

Però només els arbres mil·lenaris i l’espai antiquíssim del cel l’escoltaven.
Els homes s’ocupaven d’altres afers.

XIV

El vell Caminant jeia a la fresca del bedoll quan s’acostà el jove Caminant .

-Perquè t’esforces en caminar entre els homes?- va dir-
No em veus cansat i esgotat?
Mira:  he descobert la fresca dels arbres i es grata per seure-hi.
Seu tu amb mi i alleugem amb ta joventut!.

Però el jove caminant no doblegà ses cames i respongué:

-No, venerable, doncs així ho faré si mon cor no aguanta,
perquè a tota vida li arriba l’hora d’oblidar la fatiga
i a tota vida li es permesa l’hora del descans.

I es ben merescuda per vos la fresca!
Però a mi no m’és l’hora de la ultima contrada.

Però l’enteniment del vell ja no era àgil
i ses ossos pesaven cansats.

I vingueren els homes del poble a cercar-lo.
I com l’animal domat i inofensiu visqué amb ells la fi de sa vida.

I el jove caminant cridava :

-Os complaeu en les boques closes i els enteniments marcits,
Que n’és de gran la vostra covardia!

XV

Quan el Caminant deixà la obaga del bosc,
caminà altre cop pels jardins de l’home.

El seu cor enfosquí de pena per l’abandó de les terres.
Veié cremar els arbres i la gent endormissan vora el foc
i l’herba créixer alta al sol de mig dia ofegant l’obra del Jardiner.

Els rosers esdevenien  bardisses i el blat, cogulla;
I els colors fugien de la faç del món.
I només als somnis dels homes endormiscats les coses eren grans.

XVI

El Caminant,
Veient la gentada vora el mar
pensà:
-Veritablement els homes fan..
Malgrat els savis!

I marxà content de no tenir que preocupar-se de la marxa del món.

XVII

-La Filosofia ha mort! –cridà el Caminant-
perquè l’Home Jardiner ja no necessita justificar-se.
El seu art són les ciències de la vida.
I té cura de que a la vida en segueixi la vida.
I ha sorprès la mort fugint al passat.

Perquè, doncs,
Oblideu els vostres Jardins?

XIII

Damunt un turó el Caminat contempla els núvols al cel
I pensa en l’home somniador
que oblidant la terra i ses misèries puja als núvols a fer pregaries.
I al seu somni llaura al seu albir les fonedisses terres del paradís
i en fa collita de blat de fum, civada de sospir i ordi d’alè.
I torna als homes amb les mans buides, curulles d’aire i paraules
i diu, feliç i orgullós :

-porto la Salvació!

XIX

Un dia el Caminant trobà una gran multitud a l’entrada d’un poble.
Quan hi arribà els homes i dones allà reunits es posaren a cantar lloances.

Però ell alçà la mà  fent callar la cridòria de joia i digué:

-Perquè lloeu la vilesa i l’ infortuni?
Jo no soc aquells que espereu i en qui teniu encomanades les vostres esperances.
Ans sóc el lladre que fuig de la justícia,
Sóc el llop que escapa de la fúria de l’home que ha perdut ses fills a mes urpes!
Sóc la tempesta destructora que anuncia el renéixer del sol.
Així, doncs… què cerqueu en mi?
A qui busqueu és en vosaltres.
Però vosaltres sou a la fosca de les il·lusions.

Mireu!, allà dalt lluen els estels!
Es que no els veieu?
Es que no en sentiu llir cridòria?
Jo camino a l’ombra dels homes, però,
el qui es en vosaltres es la llum de tota vida que creix sota el sol.

Ell es el Jardiner que planta la llavor i sega la cogulla!

Però la multitud no escoltava les seves paraules
i xisclava mes fort encara, extasiada de somnis alliberadors.

I el Caminant s’allunyà amb la pena al cor i dubtava:

“Ells son feliços somniant. I que n’és de temptadora la lloança dels endormiscats!”

XX

Un home jove jeia vora el camí i alçà la veu al pas del Caminant:

-Porta’m un bastó per alçar-me –cridà.

I el Caminant cercà un pal de vora el camí i el portà a l’home ajagut.
Però ell tornà a dir:

-Dóna’m la teva mà i ajuda’m a alçar-me

I el Caminant li donà la seva mà i l’home s’aixecà de terra,
afermant-se dret amb el nou bastó.
Però encara tornà a parlar:

-Porta’m amb tu a recórrer els camins del món i ensenya’m a caminar
I que de tu n’aprengui la saviesa.

Però el Caminant respongué :

-Vols saviesa?. Escrit està al llibre de la vida :
Calmaràs la set, aplacaràs el famolenc i alçaràs al caigut
Però no regalaràs ni l’horta ni el pou ni portaràs ningú a coll i bé
Perquè qui treballa son Jardí amb ses mans
en coneix tot racó i imperfecció,
i no el deixa marcir al pas del temps.
Això es caminar i això es saviesa.

I l’home es deixà caure altre cop, anguniejat, vora el camí

I el Caminant es perdé a la llunyania dels jardins del mon.