Del inexistent però molt real tercer carril de motos

Pels qui s’enfronten per primer cop a la circulació motoritzada a Barcelona la convivència amb les motos els pot semblar, a primera vista, un esperpèntic : avançen per esquerra o dreta en els llocs mes inversemblans, pasen pel teu costat, si estas parat,  fent veritables piruetes i van carregades, moltes vegades, en aquestes evolucions, amb nens petits. La primera impressió, per tant, es de caos i descontrol. I aquesta es veu agreujada quan s’obsserva com alguns aparquen on volen i van per l’acera com volen ( cosa que s’ha reduït perquè afecta a les relacions entre els vehicles motoritzats i els peatons).
La primera conclusió a la que hom arriba es que els carrers de la ciutat han siguts presos per una mena d’anarquia ferotje i l’ajuntament deu està perdent el seny per deixar que les coses vagin tant lluny…

El ciutadá avesat, però, consigna que el model no es tant dolent : si tots els que van amb moto ho fessin en cotxe el caos circulatori sería de proporcions universals.
Així, alguns automovilistes se senten solidaris amb la subespècie circulatòria dels motoristes  i procuren deixar-los pas ( a les rondes i en moments de col·lapse, els del carril esquerra s’arramben cap enfora  per deixar-los pas ) . D’altres no son tant condescendents però tampoc els barren el pas: no s’aparten però tampoc  s’hi oposen. I d’altres, els menys, no se solidaritzen gens i els emprenya els privilegis alegals que s’atribueixen els dues rodes i no els faciliten les coses.

Tot això conforma un model circulatori on les relacions entre les dues i les quatre rodes es deixen al seu albir. Fet que sitúa en un context molt diferent els problemes de sinistrealitat que es produeixen.

Molt sovint es diu que la majoria d’accidents de motos son per culpa del cotxe ( un 73% ).  El que no es diu es  el context en que es produeixen, fruit de les particulars relacions alegals que s’ha deixat que es manifestessin en aquest lliure circular.

Molts motoristes evolucionen (i això, però, contribueix a la esponjat de la circulació tant en ciutat com per carretera) sense tenir en compte les línies continues ni la capacitat dels carrils. A la ciutat, sobre tot, es on es fa més visible el tercer carril, inexistent però real : la línia que separa dos carrils. En aquest context qualsevol evolució de la moto, emparedada entre dos automòbils pot ser fatal. Es clar, l’automòbil acostuma a picar per darrera de la moto quan aquesta intenta evadir els dos quatre rodes.

La cultura que va imperant es que la moto pot avançar en qualsevol situació, corre  paral·lela a un cotxe en carrils únics (serà el cotxe qui l’aurà de deixar pas), avançar pujant l’acera…

Però de la mateixa manera que la llei feu una excepció al manament de no portar criatures amb la moto ( el que empipava a la classe mitja que la usava per portar els nens al col·legi ) doncs que es confirmin els drets adquirits per les dues rodes i s’accepti com a legal el tercer carril, que es doni prioritat a la moto ( el cotxe l’ha de deixar passar ) i que se li permetin les velocitats que normalment no serien permeses a un automòbil.

Encara que no estaria malament que, de forma ja estàndar els carrils per cotxes, camions i autobusos es separessis per carrils reals de motos on aquestes i aquells puguin conviure sense barallar-se.

El violinista del metro

El violinista s’atura. Alça el violí i, tancant els ulls, s’abstreu de l’entorn hostil i tens que l’embolcalla.
De sobte arranca la música. L’execució de la peça, extreta de les quatre estacions de Vivaldi, sona perfecta, ben executada i amb ritme trepidant.
El violinista sembla transportat a un altre moment, a un altre lloc on eren els demés qui anaven a  veure’l i sentir-lo.

Aquí, al vagó de metro els rostres de qui l’escolten reflecteixen irritació d’haver d’escoltar el que no desitgen, embaràs per la presència visible d’un home que ha de demanar diners per fer front a la seva vida quotidiana. La seva música, aquí, no té cap significat si no es el de la manifestació, crua, d’allò que hom més tem.
Ja ho cantava Quico Pi de la Serra : “Jo crec que la cultura/i que em perdonin, / té més a veure amb gana que en Beethoven./ sinó, proveu d’escoltar-vos la quinta / sense haver sopat, ni que us estovin!” .

El violinista acaba i la seva actuació ha sigut tant extraordinària que un grup l’aplaudeix però no tots deixen l’almoina. Saluda i marxa vagó enllà i torna a començar. Potser perquè ja han sentit que s’acostava, ja no desperta tanta expectació. L’anterior era la primera dins el vagó. Aquest cop no hi ha aplaudiments i les almoines es redueixen.  La majoria respira alleujada. La presencia del músic-captaire es pertorbadora i es veu en els posats de la gent que, de repent,manifesten una lleu tibantor. Quan el músic marxa els cossos es relaxen i les mirades tornen a ser on eren.

I es que no podem assistir indiferents a la desfilada de la crueltat de l’existència en la seva forma més subtil : un músic excel·lent que es veu obligat a tocar al metro i resignat a sobreviure amb l’almoina dels passatgers es el reflex d’un món intolerable i d’on nosaltres hi formem, vulguem o no, part substancial. Perquè aquest músic no hauria d’estar tocant allà sino a una sala de concerts, o una festa, o, com a molt, al carrer exercint de músic ambulant i no de captaire.
Potser el dimecres, o el dissabte tenim previst  anar al Palau, o  a  l’Auditori. I potser aleshores el violinista del metro l’han agafat per substituir una baixa. Potser no el reconeixerem. Però allà si apreciarem com cal el seu virtuosisme i allà sí que l’aplaudirem.