De l’amor impossible

de Jordi Tortosa

II-Jo no sé si et necessito

Aigua, clara i  fresca
brollant de tu,
de la imatge misteriosa i bella.

Aigua de vida com
la fina pluja que Assadolla.
Com un estany m’omplo  de tu.

I com al rierol.
s’escola la teva mirada i la teva veu.
a colmar-lo

I a la nit profunda i inquieta
baixo a beure i refrescar-me.
Tan a dins et porto i et somio

que ja no sé si et necessito.

III-Poligrama

Amiga
Bella
Clara
Dolça
Estimada
Feliç
Guspira
Iridiscent
Lluminosa
Heroica
Misteriosa
Nimfa
Prístina
Opalescència
Quieta
Romàntica
Sadollant
Tangible
Única
Vitrall
Xnés
Zelosa

IV-De l’amor impossible I

Les portelles son closes i la pintura
que les cobria
s’ha escapçat.I els colors han perdut
la llum i la consistència
Els panys i bisagres s’han cobert de rovell.
Ja cap clau les pot obrir
ni  cap martell les pot trencar

T’he envoltat amb el meu amor però
els porticons resisteixen,
la fusta no s’esberla ni cauen els panys.
Trista, sola i atemorida restes,
Com la crisàlide dins el capoll,
dels homes i la vida;
perduda a la tenebrosa foscor
de la solitud de l’ànima presa.

Jo et voldria obrir i que el sol
i les llums del mon
banyessin la teva ànima sensible.
I voldria acariciar la teva pell
blanquíssima
Sentir-ne el parpelleig sota els dits.
Sentir la teva veu que xiuxiueja
Com un rierol
Fora dels murs forjats.

I potser vull, potser,
Que passi un temps que no pot passar
Vull veure’t , potser,
Gloriosa i imponent com als meus somnis
dolorosos i delirants.
Sentir-te lliure quant ets presa
Veure’t deesa quan ets, potser
Serventa.

Jo t’he besat el rostre, els llavis,
Com el Princep a la Blancaneus adormida
He recitat encanteris preciosos i precisos,
He pregat als deus nostres i aliens
I he plorat al silenci del teu cos.
I jo ja no sé què mes fer o no fer
Esperar sense esperança?
Deixem doncs el teu record bell i esplèndid
D’aquell de qui em vaig enamorar,
El que veié en els meus somnis turbulents,
Del teu cos blanquíssim entrevist a la nit
Deixem recordar-te, doncs, com et somio
Que sigui una deesa i no una presonera
Qui guiï la meva ploma.
Que sigui l’amor impossible qui m’ompli de vida

V-Amor correspost?

L’espera quieta i dolça,
desesperada,
dolorosa i punyent,
cremant com el penediment
i tallant com el desdeny.

Espera silenciosa però viva,tant

com sols l’amor impossible pot fer viure.
L’intens blau del cel cremant al teu somriure
o el gris del dia rúfol tenyint la teva mirada,
laberint tortuós amb central minotaure
No ho se, no, si,
bella i dolça,
Vull el meu amor correspost

VI-necessitat de tu

No!. No vull
que destrueixis aquesta màgia
amb el so de la teva veu
o el gest trivial ;
que es torbi la teva mirada
veure`t plorar ni defallir,
veure’t esgotada o decebuda.
O  esdevinguis,
tan real al meu mon,
com jo mateix,
veure el dubte al teu rostre,
tocar la bola de greix.
Ni sentir la margantor
dels teu retret

Jo,
Soc zelosament egoista.
Vull la deesa
que em cautivà un dia.
vull aquell desig cremant,
a les 4 de la nit
quan el somni es torna delirant
i desperto,
necessitat de tu.

VII-Deesa de la nit

Deesa,

Del meu mon orgàsmic,

A la nit allitat.

Princesa,

Regnant a les visions

Forjades pel desig

Anhel,

Fita i desig

Que consumeix.

Desig,

Que m’assadolla de sentir,

Vector orgàsmic

Deesa,

Princesa,

Reina de les meves nits.

VIII-Pensant en tu

Esgoto les hores dalt la cadira
A la cantonada assolleiada al Boia
Amb el mar emmirallant el desig de tu,
Acompassant les ones,
Els batecs del meu cor
Quan crec entreveure la teva silueta
Retallada damunt la façana blanca de Cadaqués.

Tinc el diari matiner damunt la taula.
Què se jo de que parlen els negres titulars!
Si jo voldria saber de les coses per tu.
Que fossin els teus llavis i no el paper reciclat
qui em dones noticies del mon
i la teva mirada em digués de la vida.
Jo no vull lletres negres de sentits alients,
Jo vull que les teves mans
assadolleixin la meva angoixa d’obscuritat
I el teu cos em parlés de l’amor profund.

Esgoto els dies escolant-me com una ombra
I recorro els camps empedrats, frescos,
Esguardant al darrere de cada cantonada,
Esperant veure’t de sobte sorgir
Sentir, impactant,
El teu somriure de Mona Lisa,
Ferint-me amb aquesta mirada tant teva
Deixant-me esclau i sense alè.

Esgoto les hores pensant amb tu.
Pensant i desitjant-te tant,
que a vegades tot jo cremo molt endins;
tant, que res pot arribar a apaivagar el foc.
I aleshores jo romanc quiet, mut, estirat,
Esperant que acabi l’incendi I preparat,
Per tornar-te,de nou,
A veure’t.

IX-T’he vist passar

T’he vist passar
Com el jaguar de cacera,
amagant-te ràpida i silentment
però tu no caçaves
t’amagaves de mi
o de la teva por

T’he vist passar
com gasela atemorida.
als mals presagis de l’aire.
com si la meva,
fos mà de Guerra,
mà de botxí a la forca.

T’he vist passar
com gavina voltant l’escull
tement posar-t’hi
oblidant que es la negre roca
tortuosa i punxant,
l’atalaia al mon embravit de les ones.
T’he vist passar
i m’he omplert de dol
Però es millor així,
com gasela llunyana o jaguar amagat
com gavina atemorida
a la recerca del port arrecerat.

X-De la teva mirada

Tot jo soc un mar d’ones esfereïdores
on es barregen i remouen les meves vísceres,
entrecreuant-se i  cargolant-se :
budell amb fetge i cor amb pàncrees.
pulmons amb ronyons I estomac amb cervell.

Perquè el desig de la teva Mirada inoblidable?
Es com un tornado a les planes de Colorado;
com el tsunami que arrossega terra cases i vides.
i  jo la voldria segrestar i tenir amb mi
com a bàlsam miraculós pels dolors de l’existència

Però tinc el cor als peus  i la bilis que supura al cervell
Tot giravolta i esclata furiosament
com un Castell de Focs el dia de fira
i  ja no et veig ni et trobo,
fora dels somnis delirants de la nit

XI-Si el somni es fes realitat

Si el somni es fes realitat,
si la teva imatge es fes cos,
si les teves paraules ressonessin a l’estança,
què seria del teu misteri?

I sense aquest dolor apressant-me dolçament,
sense l’anhel punyent per veure’t,
sense  el voler feridor per sentir-te,
què seria de mi?
Doncs si el somni es fes realitat,
ja mai mes esdevindria misteri i, per tant,
esperança.

Si el desig mudes per presencia, dia a dia,
no esdevindria cansament i finalment
desesperança?

On aniria aquesta deesa i reina
que omple de bellesa i dolçor el meu somni,
no seria la nit un turment esfereïdor
sense la teva presencia immaculada?

XII-Les 4 de la matinada

Son les 4 de la matinada.
No les 5, prop de l’alba;
ni les 6, quan desperta la llum;
ni les 3, quan la nit es adolescent;
o  les 2, en el primer son.

No. Son les 4 del matí.
L’hora del neguit
quan el dolor atrapat de dia
emergeix amb aquella inversemblant disfressa,
envaint els somnis.
(Ii el dolor de no ser amb tu em desvetlla ennuegat )

Son les 4 del matí.
L’hora en que l’autobús marxa a càmera lenta
i  jo el persegueixo i mai l’atanso.
Quan els trens tanquen les portes als nassos irremediablement;
quan el revisor et demana el bitllet que no tens;
o caus i caus del pis mes alt i mai arriba l’impacte.

Son les 4 de la matinada.
L’hora temible i temuda,
quan jo et veig real i esmunyedissa,
Reina i Deesa del meus somnis,
angoixes i temences.

Es l’hora dels suors I els calfreds,
hora de desesperances
quan la teva absència es mes dolorosa
quan tot jo tremolo al saber
que mai seràs amb mi.

XIII- l’SMS I

Avui m’has fet fora de la teva vida.
L’arma : el SMS directe i concís.
Jo sé que t’ha costat.

Era mes fàcil el circumloqui,
Tractar d’oblidar-ne els meus.
Deixar el telèfon sonar i sonar
I no haver de respondre preguntes sense resposta.
Però jo volia que tu decidissis
Que tinguessis la responsabilitat
De volgué el teu i el meu camins
D’afirmar amb qui estàs a la vida

Es cert, jo ja  tinc a qui estimo
i a qui no vull ni puc oblidar.
Jo no puc més que oferir-te
una vida quasi clandestina,
un cos que es ja al camí que davalla
i un jo que t’esmicolaria.
Si, has fet l’assenyat.
I el que calia.

XIV-Crean-te

Lànguidament

S’arrosseguen les hores,

Abocant paraules al paper.

La dolçor del meu dol,

Guía el bolígraf

De tinta vermella com sabent

Que al destí sols hi ha dolor.

El saber que ets en algun lloc

dels carrers de Cadaqués

modula la força de la meva mà;

i el sentit tràgic de la teva absència

vora meu, m’obliga,

a abocar tinta i mes tinta

com si pogués amb ella apressar-te

i crear-te als meus poemes.

XV-Has vingut

Avui t’he vist i t’he cridat
i has vingut.
Amb el teu somriure
tant preuat als llavis;
somriure que amaga i no diu,
però encisa i captiva, segresta.
T’he vist. Però,
ja no ets la deesa,
la reina i princesa
del meu mon oníric.
Ja soc immune al teu somriure,
ja no danso amb la teva mirada.
Però has vingut
i jo tremolo d’alegria.