Els límits dels sistemes democràtics

 Els sistemes democràtics aparenten, avui, estar al límit de les seves possibilitats. Hom diría que han topat amb la naturalesa humana, tant com en les realitats dels sistemes socials i econòmics.

 Han repartit riquesa, sens dubte. Han garantit els drets fonamentals; també. Ningú dubte que s’ha avançat molt en l’aplanament de la piràmide social, en la discriminació per classe o per sexe. Els casos de corrupció o malvarsament de diners públics surten a la llum i poden ser jutjats. Llibertat d’expressió, de moviments, de vot… En tots els sentits segueix sent la millor forma de govern possible.

 Aleshores…?

 Doncs que una cosa és que el sistema garanteixi els drets i llibertats, que ofereixi un marc legal respectuós amb aquestos, i l’altre es que eviti les perversions a les que ens tenim acostumats nosaltres mateixos.

 M’explico : Els sistemes normatius donen per sabut que els ciutadans tenen una sèrie de característiques que els fan aptes per entrar dins el contracte que impliquen aquestes normes ( això ja fou teoritzat per Jaques Rosseau a El Contracte Social): el sistema normatiu garanteix a tots, homes i dones, nens i ancians, que se’ls protegirà de qualsevol abús i se’ls garantiran els drets acordats a canvi de l’acceptació d’una sèrie de deures. També es duran a terme polítiques ( anomenades avui dia “socials” ) que tenen com a objectiu llimar les diferencies econòmiques que impliquen la garantía de drets ja expressada.

 Un dels deures que tenim els homes i les dones es el d’acatar la justícia. Es a dir, ens hem compromès a no rebel•lar-nos contra el que no ens agrada i acceptar l’autoritat de qui interpreta la llei. En aquest model, la llei enumera una sèrie de coses a fer i què ens passarà si no ho fem o si en fem d’altres que es prohibeixen expressament. Un dels efectes d’aquesta manera de veure les coses es que es molt fàcil prendre mesures punitives contra tot el que el govern creu que ha de canviar-se. Que les pel•lícules s’han de doblar més al català?. Doncs castiguem qui no ho fa. Que els camins de muntanya es fan malbé quan hi passen els cotxes?. Doncs prohibim el pas…. I així una llarguíssima llista de coses que no està permès de fer. Les democràcies s’han convertit en una mena de presó de mira’m i no em toquis on, a causa del bé comú, la llibertat individual queda tan acotada que molt sovint ofega : els requisits per tirar endavant segons quins negocis son tant elevats que son pocs els que ho intenten. La gran quantitat de normativa permet que sempre hi hagin forats on un inspector de sanitat o d’hisenda pugui intervenir, fins al punt de convertir un bon negoci en un forat sense fons. Es podria fer una llista llarga dels efectes del “normativisme”; encara que no es menys cert que la falta d’una normativa genera un ventall tant o més gran de greuges quan l’aplicador de la llei interpreta al seu albir allò que no està escrit. Diferencies?. Doncs ara, i sota la impossibilitat d’anar amb la llei sota el braç, vivim amb la seguretat de que cada minut de la nostra vida incomplim alguna de les lleis, preceptes, apartats o el que sigui que formen part del sistema normatiu.

 El sistema normatiu consta de tres poders independents : el legislatiu, qui el defineix, el judicial, qui l’interpreta, i el executiu, que du a terme la seva execució. Sovint es diu que son independents però tal cosa no es certa a causa de perversions inherents a l’home. A la pràctica el poder legislatiu i l’executiu està a les mateixes mans i el judicial acostuma a estar comandat pe las mans ja esmentades.

 El poder, com a conseqüència d’una llarga tradició, acostuma a definir litúrgies pròpies de les classes altes : luxe, cerimònies costoses… i, per tant, porten a la classe dirigent cap els substrats mes alts de la societat. Només cal mirar els destins que assoleixen els que han governat : presidents de caixes i importants societats empresarials. Cas paradigmàtic es la esposa de l’actual president de la Generalitat José Montilla : actualment comanda una setena d’empreses, moltes d’elles immobiliàries (rés mes lluny del meu interès en llençar cap sospita d’irregularitats)!. I en el cas de la dreta, tradicionalment preponderant en les classes adinerades, això ja entra dins la seva normalitat. Aquesta perversió porta doncs a una paradoxa : les classes mitjanes que entren a la classe dirigent amb perspectiva de fer polítiques social, es veuran empeses cap a les classes altes socials i forçades a limitar aquestes polítiques o nedar en la ambigüitat. A les classes altes encara que no els hi agraden les lleis que les dobleguen i molts cops se les passen per sota l’americana, els hi encanta fer-les servir contra el mar on pesquen : la classe mitjana i baixa : embargaments, judicis amb un exercit d’advocats… En aquest àmbit, malauradament la justícia ho es tot menys justa!. Aquesta altre perversió implica que, malgrat ser aparentment abolida, la lluita de clases continua vigent : s’utilitzen altres mitjans però la dialèctica es la mateixa.

 Per acabar aquesta primera pinzellada, esmentaré el que serà el nucli del següent escrit : la perversió de la lliure elecció. El sistema ha aconseguit protegir-se de l’essència del dret a vot i tot el que això comportaria. El sistema s’ha mostrat ineficient per portar endavant la seva comesa al permetre interpretacions arbitràries i molta gent pensa que el seu vot no expressa prou el ell voldria manifestar.

Jordi Tortosa