La Biblia : Revisió Crítica. El Gènesi

Gènesi, I

1. Al principi Déu va crear el cel i la terra.

Imaginem uns homes que miren el mon i no tenen cap dubte de que no hi ha cap altre esser que se li sembli, per més gros o ferotge que sigui. L’home se sap infinitament superior : domina el cel i el terra, els astres i les tempestes l’obeeixen…

Rés més natural que suposar que ell es un reflex d’un home ideal i transcendent que es l’explicació última de totes les coses.

L’home es conscient d’ell i de la realitat del mon. El seu cervell poderós, semblant als nostres, ha d’arribar a la conclusió que ell es al centre de l’univers.

però perquè parlo d’un home ideal?

Perquè el cervell humà tendeix a la conceptualització : L’home no domina la terra però sí que n’és l’exponent més avançat. No es lògic que fos un home arquetípic qui fos l’explicació última del mon?

I aquest canvi es produiria, sobre tot, al dominar el foc. Cap altre esser ho fa!.

Déu es, a l’inici, un home arquetípic. Es un ser segur de sí mateix i que es complau a si mateix.

L’home primitiu passava les nits al ras formant cercles concèntrics per protegir-se de les feres. A fora els ancians i malalts, després els guerrers i, finalment, les dones i els nens. Durant la última glaciació realment la terra podia ser caòtica i desolada i el vent fred que bufava des de les grans masses de gel podia ser atordidor. Avui en dia tant a les zones gelades bufa un poderós vent que va del centre d’aquestes zones cap enfora que se’n diu el vent catabàtic.

El foc canvia tot això : Els permet viure en coves, construir cabanes, conservar el menjar…Es un canvi tant sobtat i important que per força ha de deixar una empremta a l’historia oral.

L’home se sent amo i senyor del mon. Per això se sent responsable, imagina com un home més poderós del que coneixen va fer les coses com son.

Ara bé, la seqüència de la creació es en realitat la seqüència de l’historia de  la vida a l’univers  : plasma inicial, tot es radiació,(llum); es separa la matèria, la terra es solidifica des d’una massa amorfa separant terra i aigua, sorgeix la vida : bactèries, algues, vegetals, després peixos i rèptils, després aus i mamífers… i per fi, en l’últim milió d’anys l’home.

Es que l’home del paleolític té records anteriors  que li parlen d’un gran origen, una civilització que sabia, com sabem nosaltres, els grans trets de la historia de l’univers?.

Realment em quedo amb el dubte si el que s’explica aquí es un relat fruit de l’imaginari d’uns sers que miren de tu a tu a l’univers o be es un coneixament que ha sigut transmès des d’un origen de sabiduria.

3 Déu digué: “Que existeixi la llum”. I la llum va existir.

Aquesta frase es realment curiosa perquè l’home del paleolític ha de saber que la llum prové del sol, la lluna o dels estels.. o del foc. Aleshores, ¿Què es aquesta llum que apareix com a concepte independent?

La llum es una forma de radiació. ¿es la radiació pura que forma l’univers just després del BigBang?.

Però també seria una referència al camí bo i recte, a tot allò que conforma lo bo del mon, la vida front la mort, la salut vers l’enfermetat, la sort i la fortuna vers l’adversitat.

La llum contraposada a la foscor, una foscor que apareix quan s’aparta la llum.

7. Déu va fer el firmament, i aquest va separar les aigües que estan sota d’ell, de les que estan a sobre d’ell,

Curiosament el mon es una sopa de radiació just quan s’inicia el periode inflacionari i, sembla ser, es creen les dimenssions i, per tant, l’adalt i l’abaix.

Però també, el dia, amb el sol regnant, es sinònonim de “bo” mentre que la nit, amb una lluna variable i unes estrelles canviants son presagi de “dolent”

Aquí es fa patent un element que apareixc a moltes altres cultures : De l’aigua sorgeix tot i, a més, es una referència al ventre matern, ple d’aigua d’on neix un nou home. El cel i la terra surten de l’aigua.

Els homes pròpiament encara no han nascut ja que encara ha de “néixer del gran uter”

El vespre i el matí son transicions entre la llum i l’obscuritat, L’home reconeix l’equilibri de l’univers en l’alternança d’ambdós.

Sembla com si el narrador del Gènesi juga amb dos sentits : un de real i que dona base sòlida al relat i l’altre de simbòlic que explica una realitat oculta.

9 Déu digué: “Que es reuneixin en un sol lloc les aigües que estan sota el cel, i que aparegui el terra ferm”. I així va succeir.

De la sopa que era el Sistema solar sorgeixen els planetes.

També es creació de la Terra des de l’úter inicial i segons la tradició Egípcia i Ameríndia.

L’úter ha vessat i la terra emergeix nua, neta i virginal. Aquest es un tema prou important… perquè només en aquesta terra neta i virginal por sorgir l’home.

Es curiós que en cap moment del Gènesi apareix menció de la localització de Deu. Això reforça la idea de que “Deu” es una eina que fa la funció de l’home arquetípic.

Aquest Deu no es paternal, ni té cap propòsit excepte el de complaure l’home mateix en la seva visió antropocèntrica. Un Deu molt diferent que el de la segona part del Gènesi..

11 Llavors va dir: “Que la terra produeixi la vegetació: herbes que facin llavor i arbres fruiters, que donin sobre la terra fruits de la seva mateixa espècie amb la seva llavor endins”. I així va succeir.

Es especialment significatiu que l’origen de la vida no es animal sinó vegetal, tal com realment ha succeït en l’evolució del planeta.

Deu crea pas a pas el mon més com un relat que com un epopeia: no hi ha emoció. Solsament la percepció de que el que passat es bo : es bo també vol dir que es cert, que es real. Així, en tot el primer capítol del Gènesi se’ns està dient que la historia que s’explica es certa. Ha succeït. I ho ha fet per complaença de l’home.

Ara s’entén millor el primer paràgraf : no es l’home paleolític qui ens parla sinó el record de quan l’home realment creà la narració del que havia succeït.

Quan el Gènesi diu :

1 Al principi Déu va crear el cel i la terra.

En realitat vindría a dir que l’home primigeni va esbrinar la història de l’univers. Si eliminem la paraula Deu i afegim el que alguns estudiosos pensen que falta a la frase obtenim  :

1 Al principi dels temps es va crear el cel i la terra.

Així el Gènesi esdevé un relat oblidat de la historia de l’univers. Història que a cada lloc ha pres característiques comunes.

Els homes primigenis i el seu coneixament es va perdre… però van quedar alguns records. Entre ells la història del mon.

Gènesi 2

1 Així van ser acabats el cel i la terra, i tots els éssers que hi ha en ells.

2 El setè dia, Déu va concloure l’obra que havia fet, i va cessar de fer l’obra que havia emprès.

3 Déu beneí el setè dia i el va consagrar, perquè en ell va cessar de fer l’obra que havia creat.

4 Aquest va ser l’origen del cel i de la terra quan van ser creats.

El capítol 2 comença com a continuació tant temàtica com d’estil de l’anterior. Déu encara no es el “Senyor Deu”. Gen.II.3, però, sembla un afegit posterior per donar carta de naturalesa al descans setmanal dedicat a la divinitat.

Gen.II.4 entronca amb Ge.I.1 i tanca el cicle d’aquest relat.

A partir d’aquí s’obre pas un relat força diferent tant d’estil com de contingut. Ara el conductor de la història es el “Senyor Deu”. Si li traiem la paraula Deu, com hem fet abans, ens que da “Senyor”, que també pot ser entès com a Cap o Governant.

Quan el Senyor Déu va fer la terra i el cel,

5 encara no hi havia cap arbust del camp sobre la terra ni havia brotat cap herba, perquè el Senyor Déu no havia fet ploure damunt la terra. Tampoc hi havia cap home per conrear el sòl,

Que es un relat molt diferent s’aprecia en la falta de coherència entre els fets cronològics narrats a Gen.I. També es molt diferent la perspectiva. Mentre a Gen.I no hi ha cap referència al mon del narrador aquí si que hi son : ploure, conrear.. Aquí el narrador aporta les seves experiències i coneixements: “no hi havia cap home per conrear la terra” implica la realitat de que l’home  no es al paradís.

A nivell simbòlic hi ha una transició. La unitat que l’home percebia es trenca.

6 però una font sorgia de la terra i regava tota la superfície del sòl.

L’aigua com a font de vida es abans que tota la resta de la creació. Però ara l’aigua no ho omple tot com en Gen.I sinó que sorgeix de dintre de la terra. Es també, doncs, una experiència mes propera a l’home.

7 Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb argila del sòl i va bufar al seu nas un alè de vida. Així l’home es va convertir en un ésser vivent.

8 El Senyor Déu va plantar un jardí a Edèn, a l’orient, i va posar allà l’home que havia format.

Aquest relat no té res a veure amb Gen.I on  Deu crea el mon en una seqüència lògica de passos ( per a qui coneix la història de la vida a la terra… )

En canvi aquí primer es crea l’home i després la vegetació

Aquest relat es molt més simbòlic. Mentre el relat anterior mostra una harmonia total entre l’Univers i l’Home, en aquest  ja es parteix de la base que l’home es un esser treballador. No es creat per complir una seqüència de progrés ni a imatge i semblança de Deu sinó que es creat al pàram inicial :”encara no hi havia cap arbust del camp sobre la terra ni havia brotat cap herba”. I es un home que haurà de treballar malgrat el que es descriu en els propers paràgrafs.

9 I el Senyor Déu va fer brollar del sòl tota mena d’arbres, que eren atraients per a la vista i apetitosos per menjar, va fer brollar l’arbre de la vida enmig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

Es ja un home sense consciència còsmica. En algun moment de la història l’home perd aquella consciència còsmica de ser la força primigènia que havia tingut en un passat, però recordant-la. En  Aquesta part, l’home arquetípic que es la font de tot, la força creadora, el Deu-home ,s’ha convertit en un amo adust i sense sentiment. Ja no es bo el que es crea : l’home ja no es complau amb si mateix i el mon.

¿Què ha passat?.

La diferent qualitat de les dues narracions ens fa pensar que provenen de dos llocs absolutament diferent.. i potser de races completament diferents.  L’un sembla extret d’una enciclopèdia mentre aquest sembla una interpretació a posteriori quan ja s’ha perdut l’enciclopèdia.

10 De Edèn neix un riu que rega el jardí, i des d’allí es divideix en quatre braços.

11 El primer es diu Pisón: és el que recorre tota la regió de Javilá, on hi ha or.

12 L’or d’aquesta regió és excel·lent, i en ella hi ha també Bedelia i lapislàtzuli.

13 El segon riu es diu Guijón: és el que recorre tota la terra de Cus.

14 El tercer s’anomena Tigris: és el que passa a l’est de Asur. El quart és el Èufrates.

Aquí el relat es molt precís. El narrador ja no es posa en el punt de vista del Deu creador sinó que ens situa a un espai concret de l’espai . Això vol dir un home que té clara l’estructura de la regió on viu i que la coneix bé.

Però també es una manera de dir que l’Edèn es al centre del mon i d’ell sorgeix l’aigua que dona la vida cap els quatre punts cardinals. No sembla  l’Edèn la capital d’un regne d’on sorgeixen els camins que comuniquen, radialment, amb la resta del territori?

15 El Senyor Déu va prendre l’home i el va posar al jardí d’Edèn, perquè el conreés i en tingués cura.

L’home ha de tenir cura del jardí i conrear-lo. Aquí, però, conrear-lo es cuidar-lo ja que es el Senyor Déu  qui el planta. Molt diferent que “conrear la terra” El fet de manifestar la idea de Deu com un governant implicaria que hem entrat al mon del neolític amb els primers regnes.

Un Senyor Deu que crea un lloc on l’home pot viure. L’arbre del coneixement, l’arbre de la vida eterna…

Les estructures que pot crear una civilització avançada son reduïdes a elements coneguts  : coves, arbres. També es possible simbolitzar la font de coneixement com un arbre que dona fruits.

16 I li va donar aquesta ordre: “Pots menjar de tots els arbres que hi ha al jardí,

17 exceptuant únicament l’arbre del coneixement del bé i del mal. D’ell no hauràs de menjar, perquè el dia que ho facis quedaràs subjecte a la mort “.

Aquí apareix clara la idea de que l’home es mantingut en un espai on no li falta el menjar. El governant sembla ordenar-los no traspassar determinats llindars. Un centre educatiu?… Potser. Les conseqüències que tindrà haver aprés el que sigui que tenien que aprendre serà traumàtic : seran traslladats fora del “jardí” i obligats a treballar.

Crec que l’ultima frase ha de prendre’s literalment : traspassar el llindar abans de la preparació estaria penat per la mort.

18 Després va dir el Senyor Déu: “No convé que l’home estigui sol. Vaig a fer-li una ajuda adequada”.

Aquest seria un afegit del Narrador per donar carta de fé de l’estructura social imperant.

19 Llavors el Senyor Déu va modelar amb argila del sòl a tots els animals del camp i tots els ocells del cel, i els va presentar a l’home per veure quin nom els posaria. Perquè cada ésser vivent havia de tenir el nom que li posés l’home.

20 L’home va posar un nom a tots els animals, a tots els ocells del cel i a tots els animals del camp, però entre ells no va trobar l’ajuda adequada.

Això mostra un procés educatiu : ‘home aprèn els noms d’animals, plantes, estris…

Però també es recalca la importància del nom de les coses. L’home es especial i no hi ha cap esser vivent que pugui ajudar-lo en les seves tasques.

21 Llavors el Senyor Déu va fer caure sobre l’home un profund somni, i quan aquest es va adormir, va prendre una de les seves costelles i va tancar amb carn el lloc buit.

22 Després, amb la costella que havia tret de l’home, el Senyor Déu va formar una dona i la presentà a l’home.

23 L’home va exclamar:  “Ara sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn!, es dirà Dona, perquè ha estat treta de l’home”.

Els paratges són enigmàtics, sobre tot per que en Ge-I l’home i dona son creat iguals. A mi em suggereixen mes aviat reminiscències de aplicacions mèdiques en una antiga civilització.

24 Per això l’home deixa el pare i la mare i s’uneix a la seva dona, i els dos arriben a ser una sola carn.

Aquest també es probablement, un afegit a la història que s’explica i, certament, l’acoblament sexual fa pensar que home i dona un dia eren una sola cosa. Per això el plaer del retrobament… Es la reminiscència d’aquell home arquetípic percebut per l’home inicial.

25 Tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no sentien vergonya.

Es ressalta el fet de que l’home encara no ha begut de la font del coneixement. Els homes i dones encara fan una vida normal : van nus, es relaciones, procreen sense problemes ni embuts. Tot això canviarà, però, quan a l’home se li doni el coneixement i hagi de conviure amb la civilització, fora del paradís on està situat.

Una possible solució :

Una civilització avançada i probablement poc fèrtil, restringida a determinades zones ( no oblidem que molta part de la terra es coberta pel gel ), te necessitat de “repoblar” les zones desèrtiques que, durant els interglacials queden  lliures de gel. Per això agafa una raça o espècie d’homes ( els nostres ancestres ) i en fan una criança en massa per ser ensenyats i enviats com a colons a aquelles terres  on no hi ha les comoditats de la civilització : s’ha de treballar la terra durament i la dona no té ajudes pel part. Aquest període dura milers o desenes de milers d’anys fins que la civilització mare cau . i amb ella les regions colonitzades cauen en la barbàrie.

Conclusió :

Naturalment es una interpretació com un altre. Però un dels nostres objectius era mantenir la literalitat tant com ens fos possible.

A modus de resum hem vist que Gen.I es pot interpretar com un relat fidedigne de l’evolució de l’univers i de la vida a la terra.  El concepte Deu potser un afegit del Narrador o bé designar realment als orígens del relat. En tot cas, sense la paraula Deu el relat es simplifica i es fa totalment entenedor. Ara bé : ¿com podien saber aquells homes, suposadament primitius la certesa del relat si no es considerar que hi havia hagut ja una civilització ?. Crec més probable això que l’existència d’un ser com el que coneixem com a Deu.

A Gen.II el relat, enormement diferent, sembla sorgir d’una tradició oral extensa : la creació canvia d’ordre i es molt més anecdòtica. Així mateix, s’aprofiten determinats fets i paràgrafs  per introduir  “certificacions” del cos legal en temps del Narrador.

Més endavant apareixen elements que ens faran pensar en diverses races  o espècies d’homínids que lluiten pel control de la terra.

Quedem-nos, de moment, aquí.

De l’amor impossible

de Jordi Tortosa

II-Jo no sé si et necessito

Aigua, clara i  fresca
brollant de tu,
de la imatge misteriosa i bella.

Aigua de vida com
la fina pluja que Assadolla.
Com un estany m’omplo  de tu.

I com al rierol.
s’escola la teva mirada i la teva veu.
a colmar-lo

I a la nit profunda i inquieta
baixo a beure i refrescar-me.
Tan a dins et porto i et somio

que ja no sé si et necessito.

III-Poligrama

Amiga
Bella
Clara
Dolça
Estimada
Feliç
Guspira
Iridiscent
Lluminosa
Heroica
Misteriosa
Nimfa
Prístina
Opalescència
Quieta
Romàntica
Sadollant
Tangible
Única
Vitrall
Xnés
Zelosa

IV-De l’amor impossible I

Les portelles son closes i la pintura
que les cobria
s’ha escapçat.I els colors han perdut
la llum i la consistència
Els panys i bisagres s’han cobert de rovell.
Ja cap clau les pot obrir
ni  cap martell les pot trencar

T’he envoltat amb el meu amor però
els porticons resisteixen,
la fusta no s’esberla ni cauen els panys.
Trista, sola i atemorida restes,
Com la crisàlide dins el capoll,
dels homes i la vida;
perduda a la tenebrosa foscor
de la solitud de l’ànima presa.

Jo et voldria obrir i que el sol
i les llums del mon
banyessin la teva ànima sensible.
I voldria acariciar la teva pell
blanquíssima
Sentir-ne el parpelleig sota els dits.
Sentir la teva veu que xiuxiueja
Com un rierol
Fora dels murs forjats.

I potser vull, potser,
Que passi un temps que no pot passar
Vull veure’t , potser,
Gloriosa i imponent com als meus somnis
dolorosos i delirants.
Sentir-te lliure quant ets presa
Veure’t deesa quan ets, potser
Serventa.

Jo t’he besat el rostre, els llavis,
Com el Princep a la Blancaneus adormida
He recitat encanteris preciosos i precisos,
He pregat als deus nostres i aliens
I he plorat al silenci del teu cos.
I jo ja no sé què mes fer o no fer
Esperar sense esperança?
Deixem doncs el teu record bell i esplèndid
D’aquell de qui em vaig enamorar,
El que veié en els meus somnis turbulents,
Del teu cos blanquíssim entrevist a la nit
Deixem recordar-te, doncs, com et somio
Que sigui una deesa i no una presonera
Qui guiï la meva ploma.
Que sigui l’amor impossible qui m’ompli de vida

V-Amor correspost?

L’espera quieta i dolça,
desesperada,
dolorosa i punyent,
cremant com el penediment
i tallant com el desdeny.

Espera silenciosa però viva,tant

com sols l’amor impossible pot fer viure.
L’intens blau del cel cremant al teu somriure
o el gris del dia rúfol tenyint la teva mirada,
laberint tortuós amb central minotaure
No ho se, no, si,
bella i dolça,
Vull el meu amor correspost

VI-necessitat de tu

No!. No vull
que destrueixis aquesta màgia
amb el so de la teva veu
o el gest trivial ;
que es torbi la teva mirada
veure`t plorar ni defallir,
veure’t esgotada o decebuda.
O  esdevinguis,
tan real al meu mon,
com jo mateix,
veure el dubte al teu rostre,
tocar la bola de greix.
Ni sentir la margantor
dels teu retret

Jo,
Soc zelosament egoista.
Vull la deesa
que em cautivà un dia.
vull aquell desig cremant,
a les 4 de la nit
quan el somni es torna delirant
i desperto,
necessitat de tu.

VII-Deesa de la nit

Deesa,

Del meu mon orgàsmic,

A la nit allitat.

Princesa,

Regnant a les visions

Forjades pel desig

Anhel,

Fita i desig

Que consumeix.

Desig,

Que m’assadolla de sentir,

Vector orgàsmic

Deesa,

Princesa,

Reina de les meves nits.

VIII-Pensant en tu

Esgoto les hores dalt la cadira
A la cantonada assolleiada al Boia
Amb el mar emmirallant el desig de tu,
Acompassant les ones,
Els batecs del meu cor
Quan crec entreveure la teva silueta
Retallada damunt la façana blanca de Cadaqués.

Tinc el diari matiner damunt la taula.
Què se jo de que parlen els negres titulars!
Si jo voldria saber de les coses per tu.
Que fossin els teus llavis i no el paper reciclat
qui em dones noticies del mon
i la teva mirada em digués de la vida.
Jo no vull lletres negres de sentits alients,
Jo vull que les teves mans
assadolleixin la meva angoixa d’obscuritat
I el teu cos em parlés de l’amor profund.

Esgoto els dies escolant-me com una ombra
I recorro els camps empedrats, frescos,
Esguardant al darrere de cada cantonada,
Esperant veure’t de sobte sorgir
Sentir, impactant,
El teu somriure de Mona Lisa,
Ferint-me amb aquesta mirada tant teva
Deixant-me esclau i sense alè.

Esgoto les hores pensant amb tu.
Pensant i desitjant-te tant,
que a vegades tot jo cremo molt endins;
tant, que res pot arribar a apaivagar el foc.
I aleshores jo romanc quiet, mut, estirat,
Esperant que acabi l’incendi I preparat,
Per tornar-te,de nou,
A veure’t.

IX-T’he vist passar

T’he vist passar
Com el jaguar de cacera,
amagant-te ràpida i silentment
però tu no caçaves
t’amagaves de mi
o de la teva por

T’he vist passar
com gasela atemorida.
als mals presagis de l’aire.
com si la meva,
fos mà de Guerra,
mà de botxí a la forca.

T’he vist passar
com gavina voltant l’escull
tement posar-t’hi
oblidant que es la negre roca
tortuosa i punxant,
l’atalaia al mon embravit de les ones.
T’he vist passar
i m’he omplert de dol
Però es millor així,
com gasela llunyana o jaguar amagat
com gavina atemorida
a la recerca del port arrecerat.

X-De la teva mirada

Tot jo soc un mar d’ones esfereïdores
on es barregen i remouen les meves vísceres,
entrecreuant-se i  cargolant-se :
budell amb fetge i cor amb pàncrees.
pulmons amb ronyons I estomac amb cervell.

Perquè el desig de la teva Mirada inoblidable?
Es com un tornado a les planes de Colorado;
com el tsunami que arrossega terra cases i vides.
i  jo la voldria segrestar i tenir amb mi
com a bàlsam miraculós pels dolors de l’existència

Però tinc el cor als peus  i la bilis que supura al cervell
Tot giravolta i esclata furiosament
com un Castell de Focs el dia de fira
i  ja no et veig ni et trobo,
fora dels somnis delirants de la nit

XI-Si el somni es fes realitat

Si el somni es fes realitat,
si la teva imatge es fes cos,
si les teves paraules ressonessin a l’estança,
què seria del teu misteri?

I sense aquest dolor apressant-me dolçament,
sense l’anhel punyent per veure’t,
sense  el voler feridor per sentir-te,
què seria de mi?
Doncs si el somni es fes realitat,
ja mai mes esdevindria misteri i, per tant,
esperança.

Si el desig mudes per presencia, dia a dia,
no esdevindria cansament i finalment
desesperança?

On aniria aquesta deesa i reina
que omple de bellesa i dolçor el meu somni,
no seria la nit un turment esfereïdor
sense la teva presencia immaculada?

XII-Les 4 de la matinada

Son les 4 de la matinada.
No les 5, prop de l’alba;
ni les 6, quan desperta la llum;
ni les 3, quan la nit es adolescent;
o  les 2, en el primer son.

No. Son les 4 del matí.
L’hora del neguit
quan el dolor atrapat de dia
emergeix amb aquella inversemblant disfressa,
envaint els somnis.
(Ii el dolor de no ser amb tu em desvetlla ennuegat )

Son les 4 del matí.
L’hora en que l’autobús marxa a càmera lenta
i  jo el persegueixo i mai l’atanso.
Quan els trens tanquen les portes als nassos irremediablement;
quan el revisor et demana el bitllet que no tens;
o caus i caus del pis mes alt i mai arriba l’impacte.

Son les 4 de la matinada.
L’hora temible i temuda,
quan jo et veig real i esmunyedissa,
Reina i Deesa del meus somnis,
angoixes i temences.

Es l’hora dels suors I els calfreds,
hora de desesperances
quan la teva absència es mes dolorosa
quan tot jo tremolo al saber
que mai seràs amb mi.

XIII- l’SMS I

Avui m’has fet fora de la teva vida.
L’arma : el SMS directe i concís.
Jo sé que t’ha costat.

Era mes fàcil el circumloqui,
Tractar d’oblidar-ne els meus.
Deixar el telèfon sonar i sonar
I no haver de respondre preguntes sense resposta.
Però jo volia que tu decidissis
Que tinguessis la responsabilitat
De volgué el teu i el meu camins
D’afirmar amb qui estàs a la vida

Es cert, jo ja  tinc a qui estimo
i a qui no vull ni puc oblidar.
Jo no puc més que oferir-te
una vida quasi clandestina,
un cos que es ja al camí que davalla
i un jo que t’esmicolaria.
Si, has fet l’assenyat.
I el que calia.

XIV-Crean-te

Lànguidament

S’arrosseguen les hores,

Abocant paraules al paper.

La dolçor del meu dol,

Guía el bolígraf

De tinta vermella com sabent

Que al destí sols hi ha dolor.

El saber que ets en algun lloc

dels carrers de Cadaqués

modula la força de la meva mà;

i el sentit tràgic de la teva absència

vora meu, m’obliga,

a abocar tinta i mes tinta

com si pogués amb ella apressar-te

i crear-te als meus poemes.

XV-Has vingut

Avui t’he vist i t’he cridat
i has vingut.
Amb el teu somriure
tant preuat als llavis;
somriure que amaga i no diu,
però encisa i captiva, segresta.
T’he vist. Però,
ja no ets la deesa,
la reina i princesa
del meu mon oníric.
Ja soc immune al teu somriure,
ja no danso amb la teva mirada.
Però has vingut
i jo tremolo d’alegria.

Els límits dels sistemes democràtics

 Els sistemes democràtics aparenten, avui, estar al límit de les seves possibilitats. Hom diría que han topat amb la naturalesa humana, tant com en les realitats dels sistemes socials i econòmics.

 Han repartit riquesa, sens dubte. Han garantit els drets fonamentals; també. Ningú dubte que s’ha avançat molt en l’aplanament de la piràmide social, en la discriminació per classe o per sexe. Els casos de corrupció o malvarsament de diners públics surten a la llum i poden ser jutjats. Llibertat d’expressió, de moviments, de vot… En tots els sentits segueix sent la millor forma de govern possible.

 Aleshores…?

 Doncs que una cosa és que el sistema garanteixi els drets i llibertats, que ofereixi un marc legal respectuós amb aquestos, i l’altre es que eviti les perversions a les que ens tenim acostumats nosaltres mateixos.

 M’explico : Els sistemes normatius donen per sabut que els ciutadans tenen una sèrie de característiques que els fan aptes per entrar dins el contracte que impliquen aquestes normes ( això ja fou teoritzat per Jaques Rosseau a El Contracte Social): el sistema normatiu garanteix a tots, homes i dones, nens i ancians, que se’ls protegirà de qualsevol abús i se’ls garantiran els drets acordats a canvi de l’acceptació d’una sèrie de deures. També es duran a terme polítiques ( anomenades avui dia “socials” ) que tenen com a objectiu llimar les diferencies econòmiques que impliquen la garantía de drets ja expressada.

 Un dels deures que tenim els homes i les dones es el d’acatar la justícia. Es a dir, ens hem compromès a no rebel•lar-nos contra el que no ens agrada i acceptar l’autoritat de qui interpreta la llei. En aquest model, la llei enumera una sèrie de coses a fer i què ens passarà si no ho fem o si en fem d’altres que es prohibeixen expressament. Un dels efectes d’aquesta manera de veure les coses es que es molt fàcil prendre mesures punitives contra tot el que el govern creu que ha de canviar-se. Que les pel•lícules s’han de doblar més al català?. Doncs castiguem qui no ho fa. Que els camins de muntanya es fan malbé quan hi passen els cotxes?. Doncs prohibim el pas…. I així una llarguíssima llista de coses que no està permès de fer. Les democràcies s’han convertit en una mena de presó de mira’m i no em toquis on, a causa del bé comú, la llibertat individual queda tan acotada que molt sovint ofega : els requisits per tirar endavant segons quins negocis son tant elevats que son pocs els que ho intenten. La gran quantitat de normativa permet que sempre hi hagin forats on un inspector de sanitat o d’hisenda pugui intervenir, fins al punt de convertir un bon negoci en un forat sense fons. Es podria fer una llista llarga dels efectes del “normativisme”; encara que no es menys cert que la falta d’una normativa genera un ventall tant o més gran de greuges quan l’aplicador de la llei interpreta al seu albir allò que no està escrit. Diferencies?. Doncs ara, i sota la impossibilitat d’anar amb la llei sota el braç, vivim amb la seguretat de que cada minut de la nostra vida incomplim alguna de les lleis, preceptes, apartats o el que sigui que formen part del sistema normatiu.

 El sistema normatiu consta de tres poders independents : el legislatiu, qui el defineix, el judicial, qui l’interpreta, i el executiu, que du a terme la seva execució. Sovint es diu que son independents però tal cosa no es certa a causa de perversions inherents a l’home. A la pràctica el poder legislatiu i l’executiu està a les mateixes mans i el judicial acostuma a estar comandat pe las mans ja esmentades.

 El poder, com a conseqüència d’una llarga tradició, acostuma a definir litúrgies pròpies de les classes altes : luxe, cerimònies costoses… i, per tant, porten a la classe dirigent cap els substrats mes alts de la societat. Només cal mirar els destins que assoleixen els que han governat : presidents de caixes i importants societats empresarials. Cas paradigmàtic es la esposa de l’actual president de la Generalitat José Montilla : actualment comanda una setena d’empreses, moltes d’elles immobiliàries (rés mes lluny del meu interès en llençar cap sospita d’irregularitats)!. I en el cas de la dreta, tradicionalment preponderant en les classes adinerades, això ja entra dins la seva normalitat. Aquesta perversió porta doncs a una paradoxa : les classes mitjanes que entren a la classe dirigent amb perspectiva de fer polítiques social, es veuran empeses cap a les classes altes socials i forçades a limitar aquestes polítiques o nedar en la ambigüitat. A les classes altes encara que no els hi agraden les lleis que les dobleguen i molts cops se les passen per sota l’americana, els hi encanta fer-les servir contra el mar on pesquen : la classe mitjana i baixa : embargaments, judicis amb un exercit d’advocats… En aquest àmbit, malauradament la justícia ho es tot menys justa!. Aquesta altre perversió implica que, malgrat ser aparentment abolida, la lluita de clases continua vigent : s’utilitzen altres mitjans però la dialèctica es la mateixa.

 Per acabar aquesta primera pinzellada, esmentaré el que serà el nucli del següent escrit : la perversió de la lliure elecció. El sistema ha aconseguit protegir-se de l’essència del dret a vot i tot el que això comportaria. El sistema s’ha mostrat ineficient per portar endavant la seva comesa al permetre interpretacions arbitràries i molta gent pensa que el seu vot no expressa prou el ell voldria manifestar.

Jordi Tortosa

Aigua, Terra, Aire i Fóc: Els Heralds caiguts de l’Escalfament Global Antropogènic

En paraules de David Hathaway, Ph.D., Cap de l’Equip d’investigacions solars de la NASA: “Nosaltres no tenim registres anteriors a 1874 que ens donin detalls sobre el sol. En comparació amb els últims 130 anys, el nostre sol ara no té precedents en la lentitud amb què s’inicia (o no s’inicia!) aquest cicle solar 24. “

Els cicles solars numerats com el citat, corresponen a oscil·lacions de la

activitat magnètica solar y que es fa visible en la presència o no de taques al disc solar. Cada onze anys el sol presenta un màxim nombre de taques més fosques o un mínim que arriba a ser de cap taca durant bastants mesos.l’an

y 2006 el sol entrava en un d’aquests mínims després de dos cicles amb màxims força intenssos. Cap el 2008 el sol ja haguéra hagut d’haver iniciat el nou cicle i caminar cap un altre màxim el 2012. Però això no ha succeït i seguim amb un disc solar net, només amb alguna petita taca testimonial de tant en tant.

La importància del tema ve donada pel fet que els anys més freds del Mileni que acabem de deixar i que es coneixen com la “Petita Edad de Gel” coincideixen amb un sol amb poques taques, es a dir, en períodes de mínims molt acusats… com el que ara sembla que podría succeir. Entre 1645 i 1715 es troben els períodes mes freds de que es té noticia: El Tamesis es gelaba amb regularitat, a l’interior la neu espatllaba les collites. L’Ebre també es va gelar… (“El gran invierno de 1709″)

Retornant a les Paraules de Hattaway. Cal remarcar que contrasten

enormement amb la prepotència exhibida fa pocs mesos quan es parlava d’un cicle especialment intens. Però la clau de la qüestió no és l’equivocació sinó que va ser, en part, induïda per un context d’apoteosi del Escalfament Global que mediatitzen qualsevol esfera del saber geoclimàtiques, econòmic i social: havíem tingut algunes temporades d’huracans especialment intenses. 1998, 2003 i 2005 es comptaven entre els anys més càlids de la centúria, un terratrèmol devastador havia sacsejat l’Índic, i les sequeres, a les zones tradicionalment àrides, es feien sentir amb cruesa.
Al trio Terra, aigua i aire li faltava el seu quart element: el foc. És en aquest èxtasi climàtic en què s’insereix la previsió de Hattaway de fa diversos anys en què es preveu un cicle solar especialment intens. Per als creients de la realitat del Escalfament Global Antropogènic era una evidència que el món en la seva totalitat es revelava contra l’home. No podia faltar l’antic déu sol a la cita:

Aigua, Terra, Aire i Foc mostren el seu poder qual  genets de l’apocalipsi que fan exclamar els pessimistes que la revenja de Gaia ja està

aquí. No obstant això, la natura torna a demostrar que és aliena a les elucubracions humanes: els huracans semblen haver-se aplacat, tampoc hi ha hagut cataclismes oceànics de magnitud semblant al de 2006 ni les sequeres s’han agreujat. Però faltava el sol.
Encara que la NASA ja havia observat que l’activitat solar (relacionada amb el seu camp magnètic) tendia a decréixer, el gruix del descens es va deixar per al cicle 25. Però arriba el mínim actual i el sol no sembla decidit a reprendre la seva activitat normal. Ara, després de gairebé quatre anys de mínim solar ja han començat a sonar les alarmes. No entrava en als comptes de gairebé ningú que el sol disminuís tant d’activitat que ja s’estigui parlant d’un mínim tipus Maunder, cosa que obre incògnites on abans només hi havia certeses. L’Univers tira per terra els plans de l’home i, avui, amb l’evidència que els plans d’un i els altres no concorden, l’Escalfament Global Antropogènic  esconverteix més en un assumpte dels homes i la seva societat que no de la natura i l’univers que la conté. Quines conseqüències tindrà el mínim solar sobre el clima de la terra només el temps ho dirà. Però el que ha passat hauria de servir per a que molts científics deixin d’afirmar, com un mantra, allò de “hi ha un 90% de confiança i un 90% d’evidència que la tal teoria és certa” que l’únic que demostra és que hi ha massa confiança i massa aparença.