Jo Faig el que Vull i Ningú m’ha de Dir Rés! (I)

Berlusconi fent gala de la seva impertinència i arrogància, Aznar exhibint el seu despreci per les normes, Millet quedant-se tant ample després d’haver robat 20 milions d’euros. I dia a dia, van sortint a la llum trames de malfactors de guant blanc que impliquen noms destacats de la alta classe política, social i econòmica. Classes, en general, profundament conservadores i que s’oposen a qualsevol normativa que pretengui controlar els seus privilegis.

Son classes sovint properes a una determinada església que tampoc fa escarafalls per anar de bracet amb la classe benestant.

Son classes que no dubten de fer servir qualsevol mitjà per aconseguir els seus objectius, que disposen de diners per fer-ho i que els permet de passar completament d’un sistema de dret que penalitza la classe baixa ( ara integrada per les antigues classes baixes i mitjanes ). Tu no paguis una multa de trànsit que et quedaràs una setmana sense menjar!.

Y son una classe que s’ajuda entre ells. Una classe que té molt clar que els diners surten de la deriva de les classes més baixes, portades com si fossin ramats d’ovelles. Unes ovelles que tant sols semblen voler emular la classe alta i, per tant, portades amb una pastanaga.

I cada cop ho mostren més a la descarada. Ells tenen uns privilegis diferents dels de la majoria : poden no acceptar les regles de joc i trencar la baralla quan vulguin. Es clar que, contràriament amb el que passava fins fa poc ara la llei esta obligada a perseguir-los. Però per alguna cosa jutges, polítics i empresaris pertanyen a la mateixa classe i, si poden, es protegeixen entre ells: avui per tu i demà per a mi es una llei no escrita.

Es diu que la lluita de classes ha quedat desfasada. El segle passat veié l’ascens de les classes obreres i la seva necessitat d’aconseguir una vida digne. Ara que això s’ha aconseguit, si més no de forma parcial, els objectius de classe de les classes mitjanes fou emular els privilegis de les classes altes : viatges, sopars, rellotges i joies, cotxes… amb la perversa conseqüència de que aquest camí es tant sols cap un pou sense fons. No es un graó més en el progrés humà. Es un perpetu desitjar el que de ben segur que mai arribarà. Perquè la classe alta està molt lluny. Sembla propera, es clar. Ara es parla de tu a tu amb les classes inferiors i fa creure que fins i tot s’hi entén!.

Em ve a la memòria la novel·la El Taló de Ferro que mostra com el capitalisme, posat contra les cordes, posaria totes les seves forces en un últim intent de conservar els seus privilegis. Naturalment no hi té comparació possible : ni la situació es la de 1910 ni els contextos polítics son comparables. Avui les lleis defensen molt millor els més febles i els sistemes democràtics permeten que molts dels afers de corrupció o simplement delictius perpetrats pels nostres representants polítics surtin a la llum i, al menys, pretenguin ser castigats.

Però no es menys cert que de forma recurrent aquesta classe dirigent segueix afirmant el seu dret a ser incoherents, a no haver de passar per l’adreçador i a fer i desfer per tal d’explotar econòmicament el mon com li vingui de gust.

No es menys cert que les conseqüències de la justícia i la probabilitat de guanyar un judici son molt diferents si hom pertany o no a dita classe.

Tampoc ho es que les classes baixes i camperoles no tenen els mateixos drets a l’educació que les altes.

Tampoc ho es que el finançament es enormement costos per les classes baixes.

Tampoc ho es que sovint la trama que dissenya la classe econòmica entrampa a la classe baixa de manera sistemàtica.

Es pot dir, doncs a aquesta situació com a lluita de classes?. Potser no des de una perspectiva històrica. Però jo crec que més aviat ha entrat en una fase diferent, menys agressiva però més perversa i subtil i que necessita d’armes diferents per combatre-la.

I malgrat tot, té uns caràcters distintius : No serveixen de rés les crides a la bondat i la solidaritat perquè les classes altes ni han atès mai a raons o moralitats ni ho faran ara i, per altre costat, es distingeixen per una profunda hipocresia i una acusada creença que en ells es natural l’engany, l’explotació i f ins i tot el delicte.

Com ho expressava molt bé un ex cap d’hisenda recentment sancionat, ell podia decidir si uns diners els havia o no de declarar i si algú altre havia o no de ser processat. Es el Jo Faig el que Vull i Ningú m’ha de Dir Rés.