Jo Faig el que Vull i Ningú m’ha de Dir Rés! (I)

Berlusconi fent gala de la seva impertinència i arrogància, Aznar exhibint el seu despreci per les normes, Millet quedant-se tant ample després d’haver robat 20 milions d’euros. I dia a dia, van sortint a la llum trames de malfactors de guant blanc que impliquen noms destacats de la alta classe política, social i econòmica. Classes, en general, profundament conservadores i que s’oposen a qualsevol normativa que pretengui controlar els seus privilegis.

Son classes sovint properes a una determinada església que tampoc fa escarafalls per anar de bracet amb la classe benestant.

Son classes que no dubten de fer servir qualsevol mitjà per aconseguir els seus objectius, que disposen de diners per fer-ho i que els permet de passar completament d’un sistema de dret que penalitza la classe baixa ( ara integrada per les antigues classes baixes i mitjanes ). Tu no paguis una multa de trànsit que et quedaràs una setmana sense menjar!.

Y son una classe que s’ajuda entre ells. Una classe que té molt clar que els diners surten de la deriva de les classes més baixes, portades com si fossin ramats d’ovelles. Unes ovelles que tant sols semblen voler emular la classe alta i, per tant, portades amb una pastanaga.

I cada cop ho mostren més a la descarada. Ells tenen uns privilegis diferents dels de la majoria : poden no acceptar les regles de joc i trencar la baralla quan vulguin. Es clar que, contràriament amb el que passava fins fa poc ara la llei esta obligada a perseguir-los. Però per alguna cosa jutges, polítics i empresaris pertanyen a la mateixa classe i, si poden, es protegeixen entre ells: avui per tu i demà per a mi es una llei no escrita.

Es diu que la lluita de classes ha quedat desfasada. El segle passat veié l’ascens de les classes obreres i la seva necessitat d’aconseguir una vida digne. Ara que això s’ha aconseguit, si més no de forma parcial, els objectius de classe de les classes mitjanes fou emular els privilegis de les classes altes : viatges, sopars, rellotges i joies, cotxes… amb la perversa conseqüència de que aquest camí es tant sols cap un pou sense fons. No es un graó més en el progrés humà. Es un perpetu desitjar el que de ben segur que mai arribarà. Perquè la classe alta està molt lluny. Sembla propera, es clar. Ara es parla de tu a tu amb les classes inferiors i fa creure que fins i tot s’hi entén!.

Em ve a la memòria la novel·la El Taló de Ferro que mostra com el capitalisme, posat contra les cordes, posaria totes les seves forces en un últim intent de conservar els seus privilegis. Naturalment no hi té comparació possible : ni la situació es la de 1910 ni els contextos polítics son comparables. Avui les lleis defensen molt millor els més febles i els sistemes democràtics permeten que molts dels afers de corrupció o simplement delictius perpetrats pels nostres representants polítics surtin a la llum i, al menys, pretenguin ser castigats.

Però no es menys cert que de forma recurrent aquesta classe dirigent segueix afirmant el seu dret a ser incoherents, a no haver de passar per l’adreçador i a fer i desfer per tal d’explotar econòmicament el mon com li vingui de gust.

No es menys cert que les conseqüències de la justícia i la probabilitat de guanyar un judici son molt diferents si hom pertany o no a dita classe.

Tampoc ho es que les classes baixes i camperoles no tenen els mateixos drets a l’educació que les altes.

Tampoc ho es que el finançament es enormement costos per les classes baixes.

Tampoc ho es que sovint la trama que dissenya la classe econòmica entrampa a la classe baixa de manera sistemàtica.

Es pot dir, doncs a aquesta situació com a lluita de classes?. Potser no des de una perspectiva històrica. Però jo crec que més aviat ha entrat en una fase diferent, menys agressiva però més perversa i subtil i que necessita d’armes diferents per combatre-la.

I malgrat tot, té uns caràcters distintius : No serveixen de rés les crides a la bondat i la solidaritat perquè les classes altes ni han atès mai a raons o moralitats ni ho faran ara i, per altre costat, es distingeixen per una profunda hipocresia i una acusada creença que en ells es natural l’engany, l’explotació i f ins i tot el delicte.

Com ho expressava molt bé un ex cap d’hisenda recentment sancionat, ell podia decidir si uns diners els havia o no de declarar i si algú altre havia o no de ser processat. Es el Jo Faig el que Vull i Ningú m’ha de Dir Rés.

Del inexistent però molt real tercer carril de motos

Pels qui s’enfronten per primer cop a la circulació motoritzada a Barcelona la convivència amb les motos els pot semblar, a primera vista, un esperpèntic : avançen per esquerra o dreta en els llocs mes inversemblans, pasen pel teu costat, si estas parat,  fent veritables piruetes i van carregades, moltes vegades, en aquestes evolucions, amb nens petits. La primera impressió, per tant, es de caos i descontrol. I aquesta es veu agreujada quan s’obsserva com alguns aparquen on volen i van per l’acera com volen ( cosa que s’ha reduït perquè afecta a les relacions entre els vehicles motoritzats i els peatons).
La primera conclusió a la que hom arriba es que els carrers de la ciutat han siguts presos per una mena d’anarquia ferotje i l’ajuntament deu està perdent el seny per deixar que les coses vagin tant lluny…

El ciutadá avesat, però, consigna que el model no es tant dolent : si tots els que van amb moto ho fessin en cotxe el caos circulatori sería de proporcions universals.
Així, alguns automovilistes se senten solidaris amb la subespècie circulatòria dels motoristes  i procuren deixar-los pas ( a les rondes i en moments de col·lapse, els del carril esquerra s’arramben cap enfora  per deixar-los pas ) . D’altres no son tant condescendents però tampoc els barren el pas: no s’aparten però tampoc  s’hi oposen. I d’altres, els menys, no se solidaritzen gens i els emprenya els privilegis alegals que s’atribueixen els dues rodes i no els faciliten les coses.

Tot això conforma un model circulatori on les relacions entre les dues i les quatre rodes es deixen al seu albir. Fet que sitúa en un context molt diferent els problemes de sinistrealitat que es produeixen.

Molt sovint es diu que la majoria d’accidents de motos son per culpa del cotxe ( un 73% ).  El que no es diu es  el context en que es produeixen, fruit de les particulars relacions alegals que s’ha deixat que es manifestessin en aquest lliure circular.

Molts motoristes evolucionen (i això, però, contribueix a la esponjat de la circulació tant en ciutat com per carretera) sense tenir en compte les línies continues ni la capacitat dels carrils. A la ciutat, sobre tot, es on es fa més visible el tercer carril, inexistent però real : la línia que separa dos carrils. En aquest context qualsevol evolució de la moto, emparedada entre dos automòbils pot ser fatal. Es clar, l’automòbil acostuma a picar per darrera de la moto quan aquesta intenta evadir els dos quatre rodes.

La cultura que va imperant es que la moto pot avançar en qualsevol situació, corre  paral·lela a un cotxe en carrils únics (serà el cotxe qui l’aurà de deixar pas), avançar pujant l’acera…

Però de la mateixa manera que la llei feu una excepció al manament de no portar criatures amb la moto ( el que empipava a la classe mitja que la usava per portar els nens al col·legi ) doncs que es confirmin els drets adquirits per les dues rodes i s’accepti com a legal el tercer carril, que es doni prioritat a la moto ( el cotxe l’ha de deixar passar ) i que se li permetin les velocitats que normalment no serien permeses a un automòbil.

Encara que no estaria malament que, de forma ja estàndar els carrils per cotxes, camions i autobusos es separessis per carrils reals de motos on aquestes i aquells puguin conviure sense barallar-se.

El violinista del metro

El violinista s’atura. Alça el violí i, tancant els ulls, s’abstreu de l’entorn hostil i tens que l’embolcalla.
De sobte arranca la música. L’execució de la peça, extreta de les quatre estacions de Vivaldi, sona perfecta, ben executada i amb ritme trepidant.
El violinista sembla transportat a un altre moment, a un altre lloc on eren els demés qui anaven a  veure’l i sentir-lo.

Aquí, al vagó de metro els rostres de qui l’escolten reflecteixen irritació d’haver d’escoltar el que no desitgen, embaràs per la presència visible d’un home que ha de demanar diners per fer front a la seva vida quotidiana. La seva música, aquí, no té cap significat si no es el de la manifestació, crua, d’allò que hom més tem.
Ja ho cantava Quico Pi de la Serra : “Jo crec que la cultura/i que em perdonin, / té més a veure amb gana que en Beethoven./ sinó, proveu d’escoltar-vos la quinta / sense haver sopat, ni que us estovin!” .

El violinista acaba i la seva actuació ha sigut tant extraordinària que un grup l’aplaudeix però no tots deixen l’almoina. Saluda i marxa vagó enllà i torna a començar. Potser perquè ja han sentit que s’acostava, ja no desperta tanta expectació. L’anterior era la primera dins el vagó. Aquest cop no hi ha aplaudiments i les almoines es redueixen.  La majoria respira alleujada. La presencia del músic-captaire es pertorbadora i es veu en els posats de la gent que, de repent,manifesten una lleu tibantor. Quan el músic marxa els cossos es relaxen i les mirades tornen a ser on eren.

I es que no podem assistir indiferents a la desfilada de la crueltat de l’existència en la seva forma més subtil : un músic excel·lent que es veu obligat a tocar al metro i resignat a sobreviure amb l’almoina dels passatgers es el reflex d’un món intolerable i d’on nosaltres hi formem, vulguem o no, part substancial. Perquè aquest músic no hauria d’estar tocant allà sino a una sala de concerts, o una festa, o, com a molt, al carrer exercint de músic ambulant i no de captaire.
Potser el dimecres, o el dissabte tenim previst  anar al Palau, o  a  l’Auditori. I potser aleshores el violinista del metro l’han agafat per substituir una baixa. Potser no el reconeixerem. Però allà si apreciarem com cal el seu virtuosisme i allà sí que l’aplaudirem.

Sobre l’ideologia mediàtica de l’Escalfament Global

L’Escalfament Global està agafant embranzida com a nucli central d’una ideologia mès aviat fascistòide en molts àmbits mediàtics.

Com a exemple, l’article de Gonzalo Andrade a Globalizate.com on pretén reflexionar sobre la llibertat però que ja d’un bon començament conclou que de totes les llibertats possibles, es la llibertat econòmica la que és esgrimida pels lliberals per tal de seguir fent el que els dona la gana. I com a exemple, ho encapçala amb la famosa frase d’Aznar sobre les coses que no li agrada que li diguin sobre què ha de fer i que no ha de fer.

Andrade no va desencaminat però el seu raonament ens portaria a dir  que la meitat lliberal del mon vol fer el que vol i l’altre meitat, el que volen els seus dirigents. Una meitat del mon acceptaria que li diguin què no ha de fer mentre l’altre meitat no. Simplificació absurda, es clar, i poc real.

El seguent pas es afirmar que els  que no creiém que l’escalfament global sigui causat per l’home som necessàriament lliberals perquè no ens responssabilitzem pas del futur, ens és igual que els hi pasi.

Però deia que no anava desencaminat perquè una de les claus de la condició humana es fer, en part, el que li plau. La rebel·lió es una de les formes en que hom pensa que es poden imposar  les pròpies idees. Així que el tema no està lligat tant sols a lliberals. Es més aviat una característica humana. Hi ha qui mai trenca una norma, ni ha que tant sols una mica, n’hi ha que molt i n’hi ha que no tenen restricció alguna!. I, es clar, resulta que per fer diners s’ha de ser una mica pasota amb moltes qüestions i posar el propi interès econòmic per sobre d’altres consideracions humanístiques. I com que diners, posició social i política van lligats doncs no es d’estranyar que la classe dirigent es prengui molt seriosament la llibertat econòmica i el dret a fer i desfer, tal i com queda clar avui dia amb els freqüents affaires de corrupció i malversament de fons públic. La Justícia, la classe dirigent  i les classes altes socioeconòmiques acostumen a fer pinya envers el que ells consideren els seus privilegis: apropiament de fons aliens, fraus, corrupció, son d’aquelles coses que com ja son habituals i se’ls hi suposa, doncs no serien tant greus.

En aquests termes, la dreta, adalid, defensora i representant tradicionalment de les classes altes i dirigents ( això ha canviat només fa unes desenes d’anys… ) s’ha posicionat, envers el canvi climàtic, en contra de la creença de que sigui l’home qui l’estigui produint. Es obvi que els molesta que els diguin que s’ha de reduir la emissió de CO2. Però això no ha de ser cap novetat.

El problema es la simplificació de posar tothom en un mateix sac i dividir el món entre lliberals i negacionistes i tots els altres. Els lliberals i negacionistes son els dolents. Es altres, com a màxim, estaran equivocats, però dolents no ho són.

I als dolents se’ls ha de castigar (“Ya es hora de pedirles que se quiten la careta y restregarles su discurso por la cara”)

Jo no dubtaria a qualificar tals asseveracions com feixistoides : qui no està d’acord amb mi o la oficialitat s’ha de castigar.

Sobre el tema de l’escalfament global hi ha una confusió que, en la fragor de la disputa s’oblida massa sovint : la majoria d’estudis científics sobre el canvi climàtic actual sols demostren que estem patint un escalfament. Sobre què el provoca ens hem de remetre als anys 80 quan James Hansen va recuperar una vella teoria que feia servir el forçament radiatiu dels gasos d’efecte hivernacle per explicar l’escalfament que s’observava des de la fi de la petita edat de gel, cap a meitat del segle XIX.

Hansen va alertar al senant nord-americà sobre el problema que suposaria un creixement espectacular de les emissions de CO2.

Però això era tant sols una teoria. La demostració de que la teoria es certa només pot venir identificant clarament aquest forçament radiatiu de totes les senyals de forçament que concorren a la superfície de la terra i la seva atmosfera.

Doncs som molts que creiem que aquesta senyal no ha pogut ser desentrellada i que suposa una explicació que no es la mes senzilla possible. En part perquè les previsions dels models climàtics no l’han encertat massa i deixen massa interrogants a l’aire i en part perquè pot deixar de banda mecanismes que no s’estan tenint en compte.

Resulta que la senyal del CO2 gairebé  no sería distingible del soroll de fons. Són molts els científics que creuen que el CO2 no comença a actuar realment fins a finals dels anys 70 de la pasada centúria.

Si preguntem el físic ens dirà com es comporta el CO2 en l’atmosfera. Si parlem amb un químic ens dirà com reacciona a l’entorn i amb altres elements. Però això no vol dir que l’atmosfera, un sistema quasi caòtic, respongui, a la llarga, a aquestes simplificacions de la mecànica física o química. No es que físics o químics s’equivoquin, es clar, si no que la seva mecànica, inserida en un sistema altament complex no té perquè tenir les mateixes conseqüències que en condicions controlades de laboratori.

A partir d’aquí ens preocupa que s’estigui exagerant el tema per desviar uns diners  que bastarien per solucionar molts dels problemes que es volen evitar en generacions futures.
També, es preocupant que la indústria pretengui que sigui la societat qui li solucioni els problemes i desvií diners estatals per fer front a una necessària reconversió energètica.

Per últim, si els governs accepten entrar en el joc de l’escalfament global causat per l’home, no es pas perquè ho creguin si no perquè es el que es políticament correcte. Tant es així que fins i tot el líder de la dreta hagué de rectificar. En política no es important el que hom creu sinó el que declara!

L’ambientalisme actual s’equivoca en ficar-se de quatre potes en la disputa científica sobre l’escalfament global i hauria d’agafar més distància del que ja es un dels poders fàctics més important del mon : l’IPCC. La credibilitat del moviment ecologista venia donada pel fet de la seva independència de qualsevol altre poder. Un cop, però, s’incorpora al govern o aplaudeix decididament un poder fàctic o un grup de pressió, perd les seves arrels contestatàries i desdibuixa el seu discurs : entra a formar part de la classe dirigent  amb la càrrega de tots els vicis i distorssions que això comporta.

Es important clarificar l’assumpte i separar l’Escalfament Global de les seves causes. La gran majoria de treballs científics que han passat el Peer Review solsament demostren que la baixa atmòsfera s’ha calentat des de 1850; rés més.
Els articles que desenvolupen la idea del CO2 humà com a causa de l’Escalfament mostren, tant sols, teories i hipòtesis només basades, en molts casos, en els models de simulació climàtica, fent servir les previsions catastròfiques per justificar la pròpia hipòtesis : el futur pot ser negre, per tant cal contemplar acuradament la possibilitat de que la teoria del CO2 sigui certa. D’aquí a prendre-la com a certa hi ha només un pas.

Es poden trobar d’altres arguments no científics. Així,  la teoría tè tots els ingredients necessàris com per servir d’expiació : Sóm dolents i ho hem de pagar!. En la religió Cristiana es  el Crist qui carrega sobre si l’expiació. Ara es la pròpia humanitat qui carrega amb la culpa.

El tema, doncs, es mes complex que la reducció que fan gent com Andrade.

Cas Millet o de com anar fins a l’esperpèntic.

El tema ja s’ha comentat per activa i per passiva. El jutje envia a Millet a casa. Es clar que no está provat que hagi fet tot el que es suposa que ha fet i el jutje està en el seu dret i deure d’aplicar la llei com cregui convenient.

Però es clar, convenient vol dir moltes coses. Aquí no es critica que el jutje prengui decisions sino el grau i  filprim de dita conveniència.

El jutje interpreta la llei. Això es sabut. Es sabut també que dos jutjes poden arribar a conclusions diametralment oposades  i ambdos tenir raó en el moment en que dicten sentència; per més que la distància en el temps i l’espai pugui decantar la balança cap un costat o l’altre.

Si estafar cinc milions d’euros “només” te com a consequència de sis a vuit anys de presó i la complicitat de part de l’estructura de poder jo no sé que estem fent tots treballant com a burros.

Es massa obvi el “avui per tu i demá per mi” malgrat que sempre s’intenti desviar l’atenció.

Quan les coses es poses massa negres per la clase dirigent s’obre l’armari i es treu el giny adequat : pel PP sol ser les idees que tant rèdit li han donat ( i li donen ) que son la unitat d’espanya, la suposada crisi idiomàtica o les regles que li agradaria imposar l’esglesia catòlica. Pel PSOE es tracte del anomenat “Que vé el llop!”. CIU, situada en un triangle diabòlic, on part del seu espai natural es ocupat pel PP té que jugar sovint al nedar i guardar la roba : Quan cal s’encarnissa amb el PSC i quan cal amb el PP.

Millet, presuntament, va jugar a ensucrar tot l’àmbit polític, segurament conscient de que l’economia crea llaços indestructibles.

El problema aquí no son les raons i el dret sino com perviu un sistema polític condicionat pel econòmic i social i que protegeix els seus per sobre de moltes altres consideracions.

Posades les classes baixes i mitjanes en l’empeny d’emnular les classes altes han oblidad que les regles del joc son diferents. Amb fronteres diluides, està clar, per plenament perceptibles com més amunt anem dins els nivels de la classe alta.

La dialèctica de classe segueix funcionant, amagada, però viva. I en aquest context Millet es rebutjat però també envejat en part perquè forma part d’aquesta classe dirigent i privilegiada que la classe mitjana desitja; al cap i a la fi el nostre model cultural prima els resultats abans que altre consideració.

Reduïr el cas Millet a una simple anècdota es no voler veure el gran problema de fons i que afecta a l’essència mateixa dels nostres sistemas tant idearis com de valors. No soc jo sol qui ho diu sino que alguns comentaristes ja han fet una relació de casos on el “convenient” es massa generos i on queda en evidència com funciona el poder polític i econòmic al mon. Des del cas Gürttel fins a Berluscobni i passant per Bush el terra està sembrat de corrupció, mentides i en molts casos de fraus flagrants .

Que es un èxit de la demoràcia que tot això pugui sortir a la llum es cert i ja es bó.

Però es obvi que això s’ha d’acabar: s’ha d’instaurar una dialèctica no basada en la classe sino en les persones i el respecte dels grans eixos morals i cívics.

Nebrera i l’art de trencar la baralla

Es cosa sabuda que, tradicionalment, el rol de governant ha estat condicionat per l’estatuís social i econòmic.  Al menys fins l’arribada, ja en temps de la revolta francesa, d’un model que permetia a algú que no fos de la casta governant accedir al poder. Encara que a la pràctica això succeeixi realment poques vegades. Culturalment encara es suposa que qui ens ha de governar ha de ser algú fort econòmica i socialment, algú amb dot de gents, que en diuen als anuncis de feina que demanen comercials, algú que sàpiga estar i no fiqui la pota, algú capaç de filar enginyosos discursos contra el cap de la oposició….

Governar ha sigut (i es, en molts casos) un privilegi de casta més que una feina a temps parcial, un hobby o una obligació. Del que es segueix que el rol de governant es inseparable de la funció del que l’exerceix.

Però es podria fer política de manera rellevant i amb l’ambició de governar a temps parcial?. Com es podria fer política sense jugar en la dialèctica pròpia d’ella mateixa o d’eludir les enormes exigències que imposa el fet de governar?

El polític i el governant, juguen sempre a un mateix joc encara que escenifiquin desavinences, baralles, desqualificacions, travetes, joc brut…

Tal com i com Kant es preguntava com es podia criticar allò mateix que s’usa per definir la crítica, es legítim preguntar-nos si la política és repensable des de dins d’ella mateixa.  La resposta crec que es o no, o bé molt difícil. La raó pràctica es molt senzilla : no es pot governar sense anar més enllà una etiqueta de credibilitat i, ja ho hem dit, sense mostrar unes mínimes qualitats que sols s’obtenen després d’anys de pràctica. Vist així es obvi que la classe alta econòmica i social posseeix de forma natural alguns d’aquests atributs. Només cal veure qui es qui al PP.

Vistes així les coses, pot Montserrat Nebrera lamentar-se de la política a l’hora que juga a política? O, dit d’una altre manera, pot lamentar-se de provar d’esquivar la dialèctica inherent a la política i haver-li sortit malament?

Perquè una cosa es pretendre que la política sigui més transparent, més moral, més tot. L’altre es el nedar i guardar la roba. O l’una o l’altre. La dialèctica es un intercanvi continu de, ara nedo, ara guardo la roba, però no de tots dos.

Nebrera venia de la ma de Piqué, membre d’aquesta èlite econòmica i social i, per tant, versat en  totes les característiques necessàries per governar. No es de rebut que Nebrera aparegui ara amb cara d’innocència i com dient : Jo no esperava això!.

Però es que la política es això!. Altre cosa no es política. I ja es molt haver aconseguit  alternar-se en el poder i resoldre les cuites de forma menys agressiva que abans.

Nebrera pot voler redundar la polític a o el govern, pot voler canviar les regles de joc de la política, redefinir llur estratègia. Però serà difícil que ho faci des de dins de la mateixa manera que hom no deixa de beure perquè begui un altre licor o deixa de fumar perquè en comptes de fumar puros ara fumi cigarretes.

Al convertir-se en polític Nebrera ha d’actuar com a polític. I encara que abandoni el PP per iniciar la trajectòria sota una marca del seu nom, seguirà atrapada dins la dialèctica que imposa la política tal i com ve definida tant per tradició com per praxis, com per idea.

El PP, incapaç de treure un resultat acceptable a Catalunya, la condemna a l’ostracisme a la resta de l’estat. Nebrera, com Piqué o com molts d’altres, saben que la clau política al PP català es aconseguir uns bons resultats electorals, la qual cosa no sé si agradaria a la direcció Madrilenya vistos els bons resultats que els hi dona l’enfrontament amb Catalunya.

Per tant, pel PP Català es necessària una maniobra que pugui trencar aquest cercle viciat :

PPC : mals resultats à Catalunya “Poble malalt”à+votants a Espanyaàmals resultats a Catalunyaà…..

Si Nebrera sap que no hi ha forma, senzilla ,al menys,de trencar la dialèctica de la política i el govern ( si no ho sap es una temeritat haver-la tingut gairebé com a candidata a la Generalitat..) es bo de preguntar-nos a què ve l’escenificació, amb trencada amb Aznar inclosa i promesa de demanda judicial,  com ha de ser tractant-se d’Aznar, un tauró polític supervivent de cada ensopegada del seu alter ego al partit.

Tots els arguments em porten a donar per sentat que Nebrera escenifica una ruptura que obliga a que el seu ex partit hagi de prendre mesures dràstic, castigant-la exemplarment.

Es obvi que Nebrera no crearà un partit polític on els càrrecs dirigents vagin al parlament amb samarreta de feina, on el candidat/a per Barcelona sorgeixi de les capes mes baixes de la societat. Tampoc es fàcil, encara que ho critiqui, que permeti la llibertat de vot al parlament doncs, aleshores, perquè fer un partit..?.

Què te en ment Nebrera tant sols ho sap ella… i els que estan al darrera d’aquesta carrera esperpèntica ( i que no ho es pel que declara si no pel que omet o no diu ).

Perquè si Ciutadans nasqué d’un greuge que alguns tenien contra la generalitat i mai tingué la voluntat real de trencar els límits de la ortodòxia política, Nebrera aparenta voler néixer amb la pretensió de triturar la funció política i de govern actual  per crear una nova dialèctica. Si aquesta nova dialèctica es mes bona o no que la actual es un tema on ella no hi fa cap esment.

Nebrera deu saber, com ho sap tot qui s’aventura en aigües polítiques que els grans marcs conceptuals necessiten grans palanques per reformular-los. Esdeveniments com la revolta francesa, la revolta bolxevic, la cubana o els cops d’estats acaben sent un revulsiu d’on neixen noves formes de fer i de ser. “Canviar per que res canviï” es a la base de la concepció política actual. Una concepció on prima, sempre, la classe benestant sobre la que no ho es ( decisió judicial, malgrat tot el dret del mon, sobre el cas Millet), on la solidaritat entre els seus membres es llei : avui per tu i demà per mi.

Els partits polítics, en general, han sigut prudents davant de la marxa de Nebrera. No es per menys ja que Nebrera qüestiona, a priori, molts de supòsits fermament arrelats.

El problema es que els polítics son bons jugant al que saben : la política. Com s’hauran de comportar si algú vol trencar la baralla?

Poemes del Caminant

de Jordi Tortosa

I-L’home jardiner

S’alça en despuntar el dia
i treballa al seu jardí fins la fosca
i ni la set ni el cansament l’anguniegen
perquè el seu és son jardí.

Ell sent el crit del món demanar flors i arbres, herbes i bestioles
i ni el fred del hivern ni la fosca de la nit
fan mal a ses criatures.

Ell es el caminant que forja els corriols als estels.
Es l’Home Jardiner.

II-Del Caminant

A la llum de les contrades de l’home arribà un caminant
Era eixut i als seus ulls hi cremava un foc
I la seva veu era poderosa fins els cims més alts.
Les bèsties i les aus fugien d’ell perquè era com una aparició,
Una ombra clara a la llum del dia.
Així era el seu esperit.

No tenia nom i els homes digueren :
-es el Caminant.

III

El Caminant  s’atansava al poble d’homes cridant :
-I tan alta serà la vostra vergonya,
quan sapigueu de l’Home Jardiner,
i tan fosca la vostra ombra,
que oblidareu el nom veritable de les coses
i les seves certeses.

I sabreu d’un nou món que comença
quan al revolt del camí,
forjat amb els ulls dels estels,
albireu l’Home Jardiner.

Però els homes només saberen del vent entre els arbres
i es deien,
quina remor és aquesta que ve del revolt del camí?

IV

Teniu un somni i un desig :
Transcendir l’home i sa misèria.
Però feu com l’arbre, albirant inútilment el cel.

Les vostres arrels s’endinsen al fang
i el cel se us esmuny llunyà.

Com més creixeu tant més us apressen les arrels
Com més alceu els vostres laments, tant més us enfonseu a la fosca de la terra

I que n’és de fàcil alçar-se fermament arrelat!
Però, com us alçaríeu sense les fosques arrels ,
per assolir la llibertat anhelada?

Heu vist la fumera de l’arbre cremant ascendir ingràvida
i heu fet creença d’immortalitat rere la mort
tot esperant que un déu amorós us reneixi i faci de vosaltres
el ser transcendent que somieu.

Per això llenceu la pedra a l’ull de l’home-jardiner

V

El Caminant,
vorejant els camps i les terres,
dels homes,
veu les flors boniques esguardar-lo
i son cor s’alegra i s’anima s’encén de joia.

Als jardins que creua dia i nit
troba repòs i consol
i aigua clara i ombra i sostre;
i fuig dels camps erms i dels matolls i bardisses.
I les seves llavors s’escampen com una primavera

I el seu destí arriba com un despertar nou i bell.
Perquè el seu destí es la vida.

VI

L’Home Jardiner no construeix alts emmerletats en son Jardí.
Ni grans voltes de pedra ni gegantines torres.

No el fortifica amb canons i bombes
doncs les seves armes son la Bellesa i la Vida
i les flors ufanoses i l’herba verda que acarona al caminant.

Sap del sol i l’aire fresc i no els trava el camí.
I les nuvolades s’hi atansen, fosques i amenaçants.
Però ell somriu al dur treball de les desfetes.

I quan les ombres de temps turbulents enverinen l’aire,
ell espera i treballa, cava i cava més profundament.
I quan l’ombra s’allunya, el seu jardí reneix mes esplendorós que mai.

L’Home Jardiner no és, però, cap dirigent ni cap governant,
ni té grans possessions ni adula al poderós:
És el motor de la vida, la sorra que fa florir les civilitzacions.

Però el seu Jardí creix nu sota el sol i l’aire
i no té cap cosa per amagar o disfressar.
Cap reixa tanca el seu Jardí.

VII

Es grata l’ombra de l’arbre,
La seva llenya i el seu oxigen,
el seu verd i els seus fruits .

Ells son necessaris per la vida.

Però l’Home Jardiner no alça càntics de lloança a la Natura,
Perquè la sap canviant i movedissa,

I quan ni la llenya, ombra i oxigen, ni verd ni fruit
ni la carn que la verdor engreixa a les pastures
siguin ja necessàries a la vida (de l’home),

quina natura li serà grata?

Perquè l’Home Jardiner esguarda els estels de nit
i als seus ulls hi ha la lluïssor de l’infinit.

VIII

A l’home Jardiner li abelleix la natura.
Ella és la font de la vida.

Però als seus ulls hi ha el reflex dels estels.
I als estels no hi creixen les flors.

IX

A la muntanya blanca
altiva en sa solitud
la terra és erma.

L’herba i les flors no ornen llur vida.

Però el caminant ha pres les llavors
i amb la mà pren fort el bàcul
i enfila les despullades parets.

I  ella es resisteix al seu pas.

Però es que potser no han sentit parlar dels jardins a la plana?
Potser no han escoltat encara son remor ?
No saben que la vida es un torrent imparable?

X

A la fresca del matí el Caminant mirava els roures voltats de bardissa.

-Veig el dia en què l’incendi més paorós s’estendrà als vostres camps,
el dia en què el cel, negre, aclapararà el vostre enteniment.

On és la llum?.. On és el camí? –xisclareu espaordits

Ah!… les flames de l’incendi seran més fosques que el sol apagat!
i les contrades son barrades per la bardissa!

Veig les vostres cames sagnants arrapar-se a les punxes dels matolls!
i amb la sang esmunyir-se la vostre ultima alenada.

Aleshores la por ja no vindrà a vosaltres. El vostre enteniment serà buit
quan comprengueu que mai heu sigut plenament!

Al vostre somni creieu un univers humà;
però les vostres creences son llaminadures de mel i sucre i nata i xocolata.

Mireu!, Mireu amunt!

Allà dalts els estels riuen.. no els veieu fer-se l’ullet?

I què serà de vosaltres quan l’Home Jardiner colpegi l’univers amb ses eines?,
quin destí os queda arrelats als vostres somnis i esperances?

Perquè, jo os ho dic,

Quan l’Home Jardiner colpegi,
mai més l’univers oblidarà l’home.

XI

Una tarda el Caminant travessava un camp erm.
Homes acampaven sota les alzines
i les bardisses esgarrapaven la pell de ses cames.

Però els homes en gaudien i se’n complaïen
i mig endormiscats li preguntaren:

-Ens han parlat de la teva saviesa,
així ens sabràs dir què és l’amor.

Però ell els respongué:

-Perquè pregunteu el que ja porteu en vosaltres?
Què en sé jo del vostre sac lluent?
Aquest es el vostre amor:

El sac de seda que amaga i tanca la vostra hipocresia
I carregueu el sac com ases
perquè els noms de les coses són amargants als vostres llavis.
El vostre amor és un amor indefinible perquè,
qui pot saber què tanqueu dins el vostre sac lluent?
Però si la vostre mà resta quieta a la bardissa,
com podreu mai descordar la cinta lluent que tanca el sac?

El vostre és, certament, un amor gran i subtil perquè,
tant heu omplert el sac, que el seu pes us aclapara.
Tant subtil que ni la vostra pell en recorda sa existència.

Què en sé jo del vostre amor?!

Però els homes es miraven a l’esquena i no sabien de què els parlava.
I s’endormiscaren altre cop damunt la bardissa.

I el Caminant pensà :

“Ells son la fina sorra que suporta les altives crestes.
Deixem-los dormir, no sia que se n’adonin”

XII

Un dia el Caminant (en passar vora un camp erm on acampaven homes sota una alzina)
cridà:

-Despertareu i no reconeixereu l’home dels camins.
Sa parla i sa llengua us serà incomprensible
i de les seves mans no cauran almoines.

Estesos al vostre somni no veieu el Jardiner fer la seva feina;
Us atemoritza el reflex dels seus ulls,
.perquè es un reflex dels seus estels i les seves flors
I les seves ja no son les vostres flors.

Mireu al cel i us estranyen les llumenetes
que parpellejant us demanen amor
als camps llaurats i als jardins curulls de l’Home Jardiner.

Per això us endormisqueu sota l’alzina!
Què llunyans son els estels!

Però quan us adoneu que acampeu damunt la terra erma
ja serà tard i restareu sols, multitud com  sou!

Mireu l’Home Jardiner!
Ell cava i cava i a la seva mirada hi ha la lluïssor de l’infinit!

XIII

El Caminant, damunt de l’altiu tossal, serè al dia clar, cridà:

-Es que es conquereix l’espai amb cavalls i diligències?
Com, doncs, preteneu conquerir el futur amb la vella filosofia?
Per això els temps que creieu vostres passaran a d’altres mans,
i la vostra supèrbia serà enterrada a les foscors passades.
I diran de vosaltres “homececs”,
perquè també ho es aquell que enterboleix els seus ulls amb l’ombra del passat,
creient mirar el futur quan n’és d’esquena!

Però només els arbres mil·lenaris i l’espai antiquíssim del cel l’escoltaven.
Els homes s’ocupaven d’altres afers.

XIV

El vell Caminant jeia a la fresca del bedoll quan s’acostà el jove Caminant .

-Perquè t’esforces en caminar entre els homes?- va dir-
No em veus cansat i esgotat?
Mira:  he descobert la fresca dels arbres i es grata per seure-hi.
Seu tu amb mi i alleugem amb ta joventut!.

Però el jove caminant no doblegà ses cames i respongué:

-No, venerable, doncs així ho faré si mon cor no aguanta,
perquè a tota vida li arriba l’hora d’oblidar la fatiga
i a tota vida li es permesa l’hora del descans.

I es ben merescuda per vos la fresca!
Però a mi no m’és l’hora de la ultima contrada.

Però l’enteniment del vell ja no era àgil
i ses ossos pesaven cansats.

I vingueren els homes del poble a cercar-lo.
I com l’animal domat i inofensiu visqué amb ells la fi de sa vida.

I el jove caminant cridava :

-Os complaeu en les boques closes i els enteniments marcits,
Que n’és de gran la vostra covardia!

XV

Quan el Caminant deixà la obaga del bosc,
caminà altre cop pels jardins de l’home.

El seu cor enfosquí de pena per l’abandó de les terres.
Veié cremar els arbres i la gent endormissan vora el foc
i l’herba créixer alta al sol de mig dia ofegant l’obra del Jardiner.

Els rosers esdevenien  bardisses i el blat, cogulla;
I els colors fugien de la faç del món.
I només als somnis dels homes endormiscats les coses eren grans.

XVI

El Caminant,
Veient la gentada vora el mar
pensà:
-Veritablement els homes fan..
Malgrat els savis!

I marxà content de no tenir que preocupar-se de la marxa del món.

XVII

-La Filosofia ha mort! –cridà el Caminant-
perquè l’Home Jardiner ja no necessita justificar-se.
El seu art són les ciències de la vida.
I té cura de que a la vida en segueixi la vida.
I ha sorprès la mort fugint al passat.

Perquè, doncs,
Oblideu els vostres Jardins?

XIII

Damunt un turó el Caminat contempla els núvols al cel
I pensa en l’home somniador
que oblidant la terra i ses misèries puja als núvols a fer pregaries.
I al seu somni llaura al seu albir les fonedisses terres del paradís
i en fa collita de blat de fum, civada de sospir i ordi d’alè.
I torna als homes amb les mans buides, curulles d’aire i paraules
i diu, feliç i orgullós :

-porto la Salvació!

XIX

Un dia el Caminant trobà una gran multitud a l’entrada d’un poble.
Quan hi arribà els homes i dones allà reunits es posaren a cantar lloances.

Però ell alçà la mà  fent callar la cridòria de joia i digué:

-Perquè lloeu la vilesa i l’ infortuni?
Jo no soc aquells que espereu i en qui teniu encomanades les vostres esperances.
Ans sóc el lladre que fuig de la justícia,
Sóc el llop que escapa de la fúria de l’home que ha perdut ses fills a mes urpes!
Sóc la tempesta destructora que anuncia el renéixer del sol.
Així, doncs… què cerqueu en mi?
A qui busqueu és en vosaltres.
Però vosaltres sou a la fosca de les il·lusions.

Mireu!, allà dalt lluen els estels!
Es que no els veieu?
Es que no en sentiu llir cridòria?
Jo camino a l’ombra dels homes, però,
el qui es en vosaltres es la llum de tota vida que creix sota el sol.

Ell es el Jardiner que planta la llavor i sega la cogulla!

Però la multitud no escoltava les seves paraules
i xisclava mes fort encara, extasiada de somnis alliberadors.

I el Caminant s’allunyà amb la pena al cor i dubtava:

“Ells son feliços somniant. I que n’és de temptadora la lloança dels endormiscats!”

XX

Un home jove jeia vora el camí i alçà la veu al pas del Caminant:

-Porta’m un bastó per alçar-me –cridà.

I el Caminant cercà un pal de vora el camí i el portà a l’home ajagut.
Però ell tornà a dir:

-Dóna’m la teva mà i ajuda’m a alçar-me

I el Caminant li donà la seva mà i l’home s’aixecà de terra,
afermant-se dret amb el nou bastó.
Però encara tornà a parlar:

-Porta’m amb tu a recórrer els camins del món i ensenya’m a caminar
I que de tu n’aprengui la saviesa.

Però el Caminant respongué :

-Vols saviesa?. Escrit està al llibre de la vida :
Calmaràs la set, aplacaràs el famolenc i alçaràs al caigut
Però no regalaràs ni l’horta ni el pou ni portaràs ningú a coll i bé
Perquè qui treballa son Jardí amb ses mans
en coneix tot racó i imperfecció,
i no el deixa marcir al pas del temps.
Això es caminar i això es saviesa.

I l’home es deixà caure altre cop, anguniejat, vora el camí

I el Caminant es perdé a la llunyania dels jardins del mon.

Si jo fos dona.. o On va l’Esglesia Catòlica?

Si jo fos dona potser no estaria tant empipat com ara : si jo fos dona l’església m’importaria un rave.

Fa poc un comentarista de premsa alertava del pensament sexista i discriminador de l’esglèsia actual de la ma del seu cap, el Papa Benet XVI i com a mostra ens remetia a una carta publicada d’el, aleshores Cardenal Ratzinguer i que servia a la Congregació per la fé, el nucli dur des d’on es vetllaba per la puresa de la idiologia cristiana. Citava, textualment, les paraules d’en Ratzinger apel·lant a un paràgraf del Génesis on, un cop consumat el pecat de menjar de l’arbre de la ciència del bé i del mal, Deu li diu a la dona que quedará sotmesa a l’home per sempre més.

Jo, es clar, no espero altre cosa dels fonamentalistes. Ho son qui s’encastellen en una ideologia prefixada creient que les seves creences de grup son veritat absoluta i justificant, amb aquestes, qualsevol actuació, fins i tot la mort en circumstàncies de sacrifici ritual com s’ha fet fins fa pocs anys des que Roma seguí amb la seva pràctica ancestral d’oferir víctimes propiciatòries al circ, els Azteques sacrificant per milers enemics i primogènits, amb Hitler sacrificant jueus i altres enemics del Rheigt.

Es clar que l’Esglesia ( prescindirè de “Catòlica” ) deixà aquestes pràctiques fa bastant de temps però sense renunciar a mantenir un cos doctrinari que es basa en la interpretació sesgada d’uns texts que poden tenir alguns milers d’anys d’antiguetat.

Si la linia  de Ge. I2-16 s’ha de prendre textualment : “ Així mateix va dir Deu a la dona: Multiplicaré la teva feina i misèries amb l’embaràs i el part : amb dolor pariràs els teus fills, i restaràs sota la potestat del teu marit, i ell et dominarà”. Aleshores, perquè no pendre també l’anterior on es comdemna a la serp a “anar arrossegant-se sobre el seu pit i menjar terra tos els dies”. Es obvi que les serps no fan això… a menys que realment es tracti d’un cuc de terra gegantí… però tampoc sembla que reuneixi totes les condicions requerides pel Gènesi.

Y posats a fer, perquè la sentència inicial de “En el començament dels temps va crear Deu el cel i la Tera…” no l’hem de pendre al peu de la lletra?

La última justificaciò de l’Esglèsia es afirmar que es tracte d’un llibre seu i, per tant, a ella li correspón la seva interpretació. Cosa perfectament llegìtima si l’Esglesia no traspassés els àmbits que li son propis. Però es que en realitat l’Esglesia anyora els temps on la seva era un veu poderosa que, fins a Felip V, va comandar per sobre reis i emperadors de tota Europa. Fa ben poc, dictadures com la que ha patit Espanya o diversos països sud americans  eren benvinguts per ella o per una bona part d’ella, per ser més precisos.

Avui, la jerarquia eclesiàstica no sembla prendre’s bé el creixent desinterès de la gent. Al cap i a la fi   el paradís sembla estar mes en aquest mon que en l’hipotètic altre. La llei civil, per altre part, contempla tot el contemplable en matèria de que es pot fer, com s’ha de fer, a on, a on no… Perquè necessita la societat un lideratge reglamentari altern?. El nostre codi llegislatiu diu que es pot avortar, en quines circumstàncies…

La pretesa amoralitat que predica l’Esglesia no es tal. La convivència ens porta a prendre, ja des de petits, regles no escrites que asseguren una moralitat en realitat molt superior a la que hi havia en el passat quan l’Esglesia dominava plenament. La dita “A Dios rogando y con el Mazo dando” no es perquè sí. Només cal repassar l’història papal per adonar-se que la corrupció era pràctica habitual. Y com sempre, la clase baixa era la que estava mes atemorida : carregada d’impostos injustos i flagelada des d’el púlpit amb amenaçes de sang i patimens eterns, perseguides les seves filles pels cavallers o segurestats els seus joves per les lluites d’esplai entre els nobles…

La societat actual no té mes corrupció que d’altres èpoques. Així, de quina degradació moral parla l’Esglèsia i sobre quina base o autoritat?

Si no fos perque la definició de secta implica un seguiment molt petit de la seva ideologia, jo qualificaria de secta l’església Catòlica.

I amb aquests antecedents, jo, si fos dona, no tindría cap interés en entrar-hi, ni que fos com a fita per la recuperació dels drets de les dones.

A menys, es clar, que l’església canvii molt i es converteixi en allò que mai ha aconseguit la ONU. Però per això s’hauria d’oblidar de les creences fonamentalistes i deixar la Biblia als estudiosos i curiosos.

Que el nou testament pot ser guia espiritual es cert, com ho son molts texts grcs, en els quals es basa el pensament Jueu de l’època i que serveix a profetas i penssadors d’aquell temps per reclamar justìcia devant l’estat de corrupció de la seva classe dirigent i de sometiment a les forçes romanes .

Avui dia Deu i el seu cel llunyà ja no guien la vida d’una majoria de gent perquè la societat ha anat mes enllà de l’obscurantisme fonamentalista de l’¡Esglèsia Catòlica. No es tracta tant de que l’església ”adapti” les seves creences si no de que canvïi totalment i pugui esdevenir una entitat de referència mundial fora del control dels governs i les seves ideologies i interessos. Una autoritat no basada en les armes, si no en les ideas no fonamentalistas i lluny de les creences cegues i de les veritats abssolutes.

Aleshores si que, potser, si jo fos dona, voldria integrar-me en tal organització.

La Biblia. Revisió crítica. Èxode.

Ho sentim. Estem pendents d’afegir-hi contingut.

Cas Millet : una falla del sistema

Si d’alguna cosa cal qualificar el cas Millet es de falla del sistema. Primer perquè ha permés que succeís un frau d’aquestes dimenssions tant sigui per acció com per omisió. Segona perque el presumpte delinquent actúa com si el que ha fet ho ha fet dins un context de normalitat : no s’en penedeix i accepta el judici com un mal menor. De ben segur que sap que la presó es diferent pels que están carregats de diners.